Xavier Marcé

Ja fa molts anys que científics experts, activistes inquiets i associacions ecologistes alertaven dels conflictes mediambientals i dels perills del canvi climàtic. No pocs s’ho miraven, aleshores, amb cert escepticisme, fins al punt de negar-ho o de desdir-se de qualsevol acord internacional que hi fes front. Afortunadament, avui els negacionistes són una minoria vista per tothom com una colla de ximples perillosos al servei d’interessos poc clars. Com tantes altres coses, la raó s’imposa a la percepció quan es fonamenta en dades contrastades i plantejaments empírics.

Encara que hi hagi acord en aquesta qüestió, però, el debat metodològic envers la manera d’afrontar-ho i, sobretot, la gestió dels temps necessaris per implementar les mesures adients està lluny dels consensos imprescindibles dels quals caldria disposar per resoldre una qüestió tan urgent.

Fa poc vaig participar en una taula on es debatia la necessitat de millorar els criteris de sostenibilitat que afecten el turisme i, òbviament, la mobilitat i el trànsit aeri varen ser el gran punt de discussió. Un dels principals responsables d’Airbus va afirmar que l’any 2030 l’hidrogen seria la principal font d’energia de l’aeronàutica, la qual cosa implicaria una reducció radical de les emissions contaminants. Tot feia pensar que un sector determinant en l’àmbit de la contaminació tenia un pla ferm, viable i a curt termini per millorar la seva compatibilitat amb els principis que recullen els ODS de les Nacions Unides. Irònicament, però, el directiu d’Airbus va afegir-hi una frase lapidària: “No ho sé pas –digué–, perquè continuarà sent un avió”.

Heus aquí un element que obliga a reflexionar sobre la distància existent entre els grans acords teòrics, els plans d’actuació necessaris i els seus temps d’execució. I, en darrera instància, sobre la subtil diferència entre convertir un gran acord per les necessitats del planeta i la reconversió del nostre model de producció en un debat polític o pedagògic.

És difícil eliminar de qualsevol equació socioeconòmica la necessitat del creixement. Fins i tot les teories més avançades, com l’economia del dònut, no hi renuncien explícitament en la mesura que posen a l’activitat econòmica paràmetres de contenció en matèria de sostenibilitat, equilibri mediambiental i distribució de la riquesa. I és en aquest sentit que el creixement planificat i responsable esdevé la base imprescindible per assegurar els nivells de benestar dels quals avui gaudim, tot estenent-los de manera eficient a molta més gent.

El creixement planificat i responsable esdevé la base imprescindible per assegurar el benestar

Moltes de les derivades dels grans acords mediambientals viuen aquestes contradiccions: cal reduir la presència del vehicle privat però no disposem encara de les alternatives necessàries. Cal reduir les emissions aeronàutiques però no volem esperar 10 anys per disposar d’energies netes. Cal reduir l’impacte del turisme però no tenim un model econòmic alternatiu que doni feina a una gran quantitat de ciutadans. Cal millorar la sostenibilitat de l’economia industrial però no tenim els mecanismes per generar nous models de competitivitat. I així successivament.

Podem convertir la primera part de cada frase en un mantra tan indiscutible com poc eficient: zones radicals de baixes emissions, carrils bici i eliminació d’aparcaments, no a l’ampliació de l’aeroport, suport a plantejaments turismofòbics o qüestionar la globalització per abonar-nos a microeconomies locals. Potser són plantejaments rendibles políticament, però no sempre ho són socialment.

Sense renunciar a cap ni un d’aquests objectius, la via dels grans consensos, la cogestió de responsabilitats entre públics i privats, els compromisos temporals i la pedagogia social semblen més efectius.

Des de l’any 2008 vivim immersos en una crisi permanent que molt probablement va esclatar després d’unes tranquil·les (i aparents) vacances un cop caigut el mur i liquidada l’antiga Unió Soviètica. En realitat, el capitalisme mai ha deixat de rumiar la manera d’eliminar aquest invent socialdemòcrata que anomenem estat del benestar i que, lluny de ser un concepte universal, és un privilegi essencialment europeu.

És per això que convé reflexionar sobre tot el que està en joc: el planeta en primer lloc, però també una manera de viure que exemplifica, més que mai, l’horitzó per on hauria de passar en algun moment de la seva història el conjunt de la humanitat.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris