Lucía Navarro

Vull començar aquest article afirmant que, gràcies a la PAH, vaig aconseguir punxar la meva bombolla personal de bloqueig i d’indefensió davant la pèrdua d’un dels valors més preuats que té tot ésser humà: el dret a un habitatge digne. Cada persona que arriba a la PAH a la recerca d’ajuda té la seva pròpia història. La meva és aquesta:

Quan el novembre del 2011 ja no vaig poder continuar fent front als pagaments de la meva hipoteca, vaig patir una depressió tan gran que vaig perdre el control de la meva vida i em vaig convertir en un arbre caigut. Sí, d’aquell que sempre hi haurà algú que en voldrà fer llenya. En aquest cas va ser una advocada a qui vaig recórrer el 2012 per trobar la manera de lliurar les claus de l’habitatge sense que em quedés un deute que em perseguís al meu país d’origen, on volia tornar després del gran sentiment de frustració i de culpabilitat que es va apoderar de mi.

L’advocada em va dir que la solució era tramitar la dació en pagament… El 2012 (!), quan aquesta no existia com a tal, de la mateixa manera que tampoc existeix ara, el 2022, després de 13 anys de lluita social perquè sigui reconeguda per llei. Si de la mà de la PAH l’aconseguim, és gràcies a l’apoderament que se’ns transmet com a eina principal: si perdem la por i lluitem, aconseguirem el que ens proposem. Pot ser que de vegades tardem una mica més del que desitjaríem, però mai s’ha de defallir.

En aquell moment, jo havia començat a cobrar una prestació mínima, la de les persones majors de 52 anys, i aquesta advocada em va cobrar la prestació de tot un mes com a provisió de fons. Com he dit abans, jo havia perdut el control de tot i no vaig pensar en la resta de les meves necessitats bàsiques: l’hi vaig pagar i me’n vaig anar al meu país a intentar recuperar la meva vida al costat de la meva família.

No ens agrada el paper de víctimes; només volem que se’ns reconegui el dret a l’habitatge contemplat a la Constitució

Després de 36 anys vivint a Espanya, quan vaig tornar al meu país vaig experimentar un gran desarrelament, agreujat per la depressió que portava com a companya de viatge. Els meus únics moments de lucidesa els emprava per buscar informació sobre la situació residencial al meu país d’adopció. De sobte, un dia –encara em costa comprendre com va passar– em vaig trobar davant d’un vídeo on sortia una dona al Congrés, amb el rostre encès, dient “criminal” a algú i afirmant que “no he llançat una sabata a aquest senyor perquè creia que era important quedar-me aquí…”. Això em va fer buscar el concepte clau, “dació en pagament”, i vaig trobar que hi havia una plataforma social que lluitava contra l’injust sistema bancari espanyol que, a més de quedar-se els nostres habitatges, pretenia fer-nos carregar amb un deute inassumible. Era la PAH i hi lluitava des de l’any 2009.

Va ser tan gran la bombolla en la qual vaig estar posada per l’angoixa i la por des del 2008, quan les lletres mensuals de la hipoteca es menjaven gairebé els dos sous de la meva llar, que em resultava impossible comprendre com vaig trigar tant a descobrir que hi havia més persones en la mateixa situació i que això les havia fet unir-se per plantar cara a un sistema que ens acusava d’haver pretès viure per sobre de les nostres possibilitats, quan va ser el mateix govern el responsable que moltes ens hipotequéssim, perquè no parava de llançar missatges que era millor posseir un habitatge en comptes de continuar pagant un lloguer a fons perdut, que sovint era superior a una mensualitat del préstec hipotecari.

Amb aquest descobriment, vaig preparar el meu equipatge i vaig aterrar a Barcelona la tarda d’un dilluns d’octubre del 2013. Vaig intentar recuperar-me del viatge i em vaig presentar a la PAH de Barcelona l’endemà, dimarts. Vaig anotar el següent en el meu diari: “Els dimarts són els dies en què s’estableixen les accions que s’han d’emprendre per reclamar drets davant la banca i l’administració. El dia per escoltar els casos de cada afectada són els dilluns, així que m’he perdut aquest primer dilluns perquè ha estat el dia de la meva arribada de viatge, però ja sé que el dilluns de la setmana vinent hi aniré amb tota la carpeta de papers de l’execució hipotecària, també dita totxo. La reunió va ser interessant, encara que jo em trobava atordida per estar en ple procés del canvi horari corporal. Va començar a les 18h i va acabar a les 21h, però em va donar temps de conèixer de vista la dona del vídeo, una de les creadores d’aquest grup de lluita contra els bancs i les entitats de crèdit d’un sistema criminal. Vaig marxar de l’assemblea amb un sentiment d’incredulitat i d’emoció: ja no estaria sola, formaria part d’aquest grup des del dilluns que ve, com a activista social per lluitar de manera pacífica contra el que faci falta”.

Per acabar, vull que quedi clar que nosaltres no som les responsables d’aquesta gran estafa mal anomenada crisi. Tampoc ens agrada el paper de víctimes. Només volem que se’ns reconegui el dret a l’habitatge, contemplat a l’article 47 de la Constitució espanyola: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació”.

Lucía Navarro, activista de la PAH de Barcelona

WhatsAppEmailXFacebookTelegram