Avui dia, la idea de comunitat pren relleu en la política social. La noció ens remet a una visió integrativa i personalment acollidora de les interaccions socials. Diem que és un problema que les persones romanguin desvinculades de relacions socialment càlides. Entenem les situacions d’aïllament relacional o solitud com a situacions a evitar, perquè debiliten la capacitat de realització de les persones (especialment de les que presenten més precarietats socioeconòmiques). Tant és així que, en l’àmbit de les polítiques públiques, quan parlem d’exclusió social la definim sobre la base de situacions que combinen dificultats econòmiques amb dèficits d’integració comunitària. A grans trets, l’exclusió severa vindria a ser la convergència de mancances materials (econòmiques), debilitats relacionals (aïllament) i absència de reconeixement (discriminació) en situacions personals, familiars i grupals.
Amb tot, què és la comunitat? Es tracta d’una forma bàsica d’estructuració social en què prevalen els llaços primaris –afectius– de connexió interpersonal, l’autoreconeixement del grup i el valor de la relació social en si mateixa. Conforma un espai de cohesió social sostingut en el temps. Les comunitats no es regulen per la lògica de l’interès, però tampoc per la lliure volició de cadascú. Sostenen un compromís grupal afermat per una moral compartida subjecta a interaccions personals que són bàsicament quotidianes i presencials. Les comunitats són escuts de protecció social dels individus: proporcionen seguretat, afectivitat, solidaritat interpersonal, sentit… També faciliten trajectòries personals de prosperitat i condicions de benestar. Posem-ne uns exemples per veure amb més precisió de què parlem quan ens referim a les comunitats.
Fa unes setmanes, una treballadora social del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil ubicat al Masnou (el Maresme) m’explicava la gran diferència que hi havia en l’evolució positiva dels adolescents amb diagnòstic de trastorn mental quan tenien l’oportunitat de vincular-se a activitats socials respecte d’aquells altres que vivien més isoladament a casa. En el cas del Masnou, l’activitat comunitària promoguda a l’equipament Ca n’Humet, una infraestructura comunitària polivalent que inclou un espai de participació juvenil, juga aquest paper de relligar relacions i promoure activitats per als joves. En la mesura que es consolida aquesta dinàmica, els grups mantenen la relació i configuren espais de relació comunitària. L’amistat que es forja en el grup pren un caràcter inclusiu i afavoridor d’habilitats relacionals que percudeixen positivament en l’evolució dels adolescents amb diagnòstic de trastorn mental que formen part del grup.
Una vintena de mares de Ciutat Meridiana, a Barcelona, mantenen un vincle associatiu després d’haver-se conegut com a participants de l’espai de suport a la criança ofert per les dues llars d’infants del barri. Aquest és un punt important. El projecte d’educació infantil del tram 0-3 anys fa un pas endavant en la direcció d’arribar a totes les famílies del barri per tal que escolaritzin els seus fills. Alhora, les llars d’infants s’obren a la participació educativa de les famílies, fins al punt que poden assistir a les escoles durant les hores d’activitat escolar i, a més, s’ofereixen espais de suport a la criança. El projecte educatiu d’aquestes llars d’infants inclou una acció comunitària evident que ha estat pensada i executada pels responsables tècnics i les educadores. Ara bé, d’aquesta acció comunitària en surt una iniciativa no prevista: que un conjunt de mares, en conèixer-se i relacionar-se en el marc de les activitats de l’escola, acabin ideant una associació -denominada Usina– que té per finalitat donar-se suport mutu en aspectes tals com la mateixa criança, els recursos ocupacionals i formatius o la generació d’emprenedoria. La creació d’aquesta entitat és un dels exemples d’èxit de l’acció comunitària promoguda per les institucions públiques, perquè la finalitat ha de ser sempre enfortir el teixit associatiu i comunitari del territori i que aquest sigui autònom, això és, que comporti autoorganització popular.
Les tendències socials actuals marquen senderis d’aïllament social i solitud que impacten molt negativament en les condicions de vida
A Vilassar de Dalt (el Maresme) funciona un Casal de Dia municipal, que a partir d’accions senzilles, com ara els àpats en companyia, té per funció relligar relacions entre persones grans amb risc de patir solitud. L’àpat assegura una dieta adequada i, sobretot, un espai de relació que s’allarga amb activitats grupals promotores de l’autonomia personal, el reforç dels vincles socials i l’acompanyament en les diferents situacions sociosanitàries dels participants. El resultat: milloren les condicions de vida de les persones grans participants del Casal i la qualitat i la calidesa de les relacions interpersonals. Es torna a tenir la capacitat de reconnectar amb altres esdeveniments i activitats del municipi, i el grup acaba per prendre sentit en si mateix, més enllà de la intervenció municipal.
Quan un conjunt de persones en risc d’exclusió residencial s’agrupen per defensar el seu dret a un habitatge, passen de viure un problema personal a protagonitzar una experiència d’acció col·lectiva fonamentada en un grup que s’autoreconeix i trava relacions de proximitat. En aquest cas, que hi hagi un agent que unifiqui totes aquestes persones –els sindicats que lluiten contra l’especulació immobiliària–, de forma que les capaciti per a l’organització i l’acció, és un element molt important. Però que el grup es mantingui en actiu i persisteixi en el seu propòsit és gràcies a un compromís de conjunt que pren una dimensió comunitària. Sense aquesta moral compartida que es trena amb l’exercici de la solidaritat no es podria mantenir la capacitat de mobilització.
En tots aquests casos hi ha elements de la dinàmica comunitària que es repeteixen. D’una banda, la comunitat és un grup de persones que mantenen una relació que les acull, protegeix i promou, perquè és una font de benestar individual forjat en les interdependències: les comunitats amplien l’horitzó de les realitzacions personals gràcies a la força de la col·lectivitat. En alguns casos, venen donades, com quan al barri hi ha una sòlida trajectòria d’implicació veïnal. En altres, poden sorgir a causa de la iniciativa de les institucions públiques, com en el cas del Masnou, Barcelona o Vilassar de Dalt. I encara en altres ocasions emergeixen de la capacitat d’una agència per organitzar persones que comparteixen un problema, com és el cas del sindicalisme enfront de l’especulació immobiliària. L’acció comunitària és tota aquella que propulsa una comunitat vers una activitat concertada que repercuteix sobre el mateix grup i el seu entorn, fet que és de gran importància per a la implicació ciutadana en els afers públics i en la consolidació d’espais d’autonomia popular. És per això que les institucions polítiques democràtiques han de prioritzar una política social comunitària, tot generant, d’acord amb el teixit associatiu i veïnal, projectes que promoguin la dinamització d’interaccions socials, element primari per a l’enfortiment o la generació de comunitats. Aquesta política social és ara especialment imprescindible, perquè les tendències socials actuals marquen senderis d’aïllament social i solitud que impacten molt negativament en les condicions de vida i en la capacitat de participació ciutadana en els quefers públics.
