Jordi Muñoz

Caldria esperar que la cimera de Glasgow no fos l’enèsima ocasió en què els líders mundials s’omplen de bones paraules de lluita contra el canvi climàtic però després les concrecions no arriben. Però hi ha pocs motius per a l’optimisme.

Un dels problemes dels acords multilaterals contra el canvi climàtic és que estan subjectes al que s’anomena la tragèdia dels comuns: tot i que tots estaríem millor si reduíssim globalment les emissions, cada país individualment té incentius per no fer-ho i esperar que els altres ho facin. D’aquesta manera, es pot beneficiar de la reducció global sense pagar el cost de la reducció d’emissions. El resultat d’aquesta lògica és que ningú no pren les decisions que caldria prendre per acostar-se als objectius de reducció d’emissions que els científics consideren necessaris per limitar l’escalfament global. El problema de fons és que l’atmosfera és un bé comú, del que tothom se’n beneficia, però els costos de la reducció d’emissions són ben concrets.

Aquesta lògica endimoniada de les negociacions entre estats es reprodueix a petita escala: si he de deixar el cotxe a casa i fer un trajecte de 30 o 40 minuts més per anar a la feina, tindré incentius per mirar de fer la viu-viu i que siguin els altres els que perdin temps mentre jo segueixo anant en cotxe. O si una ciutat com Barcelona ha de limitar el trànsit de creuers, altres ciutats de la Mediterrània poden aprofitar-se’n: es beneficiaran de la reducció d’emissions sense pagar el cost de retallar un sector econòmic. Cada municipi, o comarca, tendirà a mirar d’escapolir-se d’instal·lar molins de vent o parcs solars al seu territori esperant que altres assumeixin els costos de la transició energètica.

Uns tenen por de perdre eleccions, altres de perdre diners i tots d’empitjorar el ritme de vida

Perquè la reducció d’emissions no és gratuïta. Els estats poden mirar de compensar i incentivar la transició ecològica amb polítiques expansives, que vindria a ser el que s’ha anomenat Green New Deal. Però el fet és que mitigar el canvi climàtic és una decisió política molt costosa. No podrem desplaçar-nos tant en cotxe, ni en avió. Els viatges hauran de ser més cars i tardarem més temps a arribar a la feina. Alguns sectors econòmics hauran de redimensionar-se a la baixa i introduir canvis que els faran menys competitius (en preu). Això, si no canvien moltes altres coses, farà créixer l’atur. Si més no en el curt termini. I com a consumidors, haurem d’assumir costos més elevats en molts productes. Si hem de produir prou energia renovable per substituir les fonts d’energia brutes i per electrificar bona part del que ara es mou amb combustibles fòssils, els paisatges que tant ens estimem s’hauran de transformar. No podrem plantejar-nos models de desenvolupament basats en el creixement infinit.

No és un discurs fàcil de fer, però és imprescindible per passar de les paraules als fets. Tothom ha de ser conscient de què vol dir combatre el canvi climàtic. Per això crida l’atenció que encara tinguem debats sobre mesures com la reducció de carrils per a cotxes, els peatges d’entrada a les ciutats, el veto a l’ampliació de l’aeroport, la implantació de renovables o la reducció del consum: són mesures mínimes, de sentit comú, que apunten en l’única direcció possible si és que ens prenem seriosament la mitigació del canvi climàtic. Cal superar el doble llenguatge i la dissociació entre discursos que són pretesament ecologistes quan parlen en general però profundament desarrollistes quan parlen de coses concretes. Els polítics tenen por de perdre eleccions, els empresaris de perdre diners i els ciutadans d’empitjorar el seu ritme de vida. Però només prenent riscos i assumint els costos en primera persona podem evitar el desastre cap al qual ens encaminem. Val més dir-ho i no seguir enganyant-nos.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram