Mai plou a gust de tothom. Mentre els comerciants xinesos, somrients, s’afanyen a col·locar els paraigües de manera ostentosa a l’entrada de la botiga, els llibreters ploren per la desfeta de Sant Jordi a Barcelona i preguen que les promeses de compensació als damnificats per part de les administracions no acabin també en paper mullat.
Amb la il·lusió que tenia tothom amb aquest Sant Jordi reloaded –els amants dels llibres, els amants de les roses, els amants dels amants…–, va i es posa a ploure com si estiguéssim al mes d’abril. Molts dels que se’n fotien dels disgustos a llàgrima viva dels confrares sevillans quan el Jesús Desposado no podia sortir per Setmana Santa ara han tastat la mateixa medicina. Potser Déu s’ha tornat vegà i ens ha castigat per venerar un sant draguicida. O potser és una venjança de Sant Valentí, que a Catalunya se sent marginat perquè no és el referent dels enamorats.
Del desastre de la Diada caldria diferenciar dos aspectes. Un és la falta de previsió a l’hora de preparar les paradetes davant el que al Telenotícies del dia abans vaticinaven com una “simfonia del temps”, amb sol, pluges, tempesta i pedregades. “Les 4 estacions”, ho va anomenar el trempat del Dani Ramírez, que no parava d’advertir que no seria una llevantada, però que hi hauria “de tot”. De fet, el meteoròleg fins i tot va aconsellar que calia falcar bé les paradetes amb pedres o barres de ferro. Per tant, la catàstrofe de les parades volant i els llibres xops estava cantada, i aquí van fallar tant els responsables de la logística com els que se’n van refiar, possiblement víctimes d’un excés de confiança amb tant superlatiu municipal anunciant la gran Diada i la superilla rècord amb tonada de “Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder”. Molt poder i poques brides, potser.
L’altra lectura, al marge dels desperfectes, que, per sort, no van causar ferits de consideració, és el fet que un mal dia de Sant Jordi pot enfonsar en la misèria una bona part del gremi de llibreters, perquè depenen del negoci de la Diada per agafar aire fins a la temporada de Nadal. Pel que expliquen els afectats, les llibreries i editorials independents es juguen un terç de la facturació anual en un sol dia. Posar tots els ous –o una gran part– al mateix cistell és un model empresarial força arriscat, a no ser que siguis el familiar comissionista d’un polític i et dediquis exclusivament a la importació de mascaretes en temps de crisi sanitària.
L’excessiva temporalitat de les vendes de determinats productes, amb campanyes molt intensives en dies molts concrets com l’època de Nadal, el Black Friday o el Dia de la Mare, fa que la resta de l’any es desajusti i acabi semblant un desert comercial. Això és greu per a l’economia, però també per a la cultura, en el cas del sector editorial. No podem pretendre que els potencials lectors o els seus promotors només s’activin quan han de regalar un llibre condicionats per la publicitat invasiva i pel convenciment que toca fer-ho. Hauríem de seguir llegint tot l’any, i no em refereixo als missatges de WhatsApp ni als tips dels instagramers.
Després de la covid havíem de ser millors persones, però quan, per fi, ens hem tret la mascareta, el que ens queda és la mateixa cara de sempre
Parlant d’influencers, l’última tendència entre els famosos es veu que és el #buttholesunning, és a dir, literalment, prendre el sol a través de l’anus. Sembla una notícia fake d’El Mundo Today o una tradició importada per l’excèntric Borat, però realment és el que estan promovent algunes celebritats guiades per un místic instagramer anomenat Ra of Earth, que ha estat el pioner en aquesta nova moda de prendre el sol amb el cul apuntant a l’astre per bronzejar específicament la zona perianal. L’objectiu? Carregar-se d’energia gràcies a la vitamina D del sol que, segons asseguren, s’absorbeix més ràpidament pel ses i t’ajuda a dormir millor, a estar més connectat amb la teva part sexual, a regular les hormones i no sé si, fins i tot, et facilita el retorn de diners en la declaració de la renda.
Aquests dies estan passant coses molt estranyes: el rei ens confessa el seu patrimoni personal, Netflix se’n va en orris, Elon Musk compra Twitter per 44.000 milions de dòlars, entrar a Barcelona costa el doble de temps des que es va posar en marxa el túnel de Glòries… I després hi ha el Catalangate, un cas com un cabàs que, per la seva evocació a pel·lícula d’espies, ha acabat amb la producció de pipes de tota Alzira. En aquest film, el PSOE és com el fatxenda del pati del col·legi que, segons el dia, passa de tu o abusa de tu, fins que necessita que algú faci de porter i llavors tot són elogis perquè juguis. I ERC és el nen solitari al qui no li fan cas, però, com que és l’amo de la pilota, es debat entre boicotejar el joc i quedar-se amb les ganes de jugar o bé prestar la pilota a canvi de titularitat.
Com que el cas es va destapar al The New Yorker, un s’imagina una trama digna de les sagues de Missió Impossible o James Bond, però veient com està reaccionant el govern espanyol, el tema apunta més a un cúmul de despropòsits tipus Kingsman o una xarlotada en la línia de Superagent 86 i Mortadel·lo. El moviment independentista està ofès –i amb raó– per la vulneració de drets fonamentals que implica l’espionatge polític de l’Estat espanyol, però si aquest tema s’ha convertit en un debat públic no és pel fet en si d’espiar il·legalment, que això sempre ho han fet i ho faran els governs, sinó perquè els han enxampat fent-ho.
Els serveis d’espionatge no obtindrien bons resultats si no vigilessin d’amagatotis i, sovint, al marge de la llei. La revelació del Catalangate no sabem si es deu a un excés de confiança dels serveis d’intel·ligència espanyols o al fet que algú va posar a l’ordinador el disquet de Pegasus pensant-se que escoltaria el grup del Max Sunyer i se li’n va anar de les mans. Ja ho deia Groucho Marx: “Intel·ligència militar són dos termes contradictoris”.
Després de la covid havíem de ser millors persones, però quan, per fi, ens hem tret la mascareta, el que ens queda és la mateixa cara de sempre, però menys morena que el cul.
