Marc Cerdà

En aquest estiu tòrrid i sufocant resulta impossible no pensar que el canvi climàtic ha deixat de picar a la porta de casa per entrar fins al rebedor. Gairebé cada dia superem un nou rècord de temperatura, es declaren incendis forestals arreu i, com hem vist a Sant Coloma de Queralt, alguns d’aquests focs superen amb escreix les mil hectàrees afectades. Amb tot, no hem fet més que començar l’estiu.

A la zona metropolitana, el nombre d’hectàrees cremades s’ha multiplicat per dos respecte de l’any 2020 i, probablement, el punt més calent el tenim al Parc Natural de Collserola. Ocupa unes vuit mil hectàrees de boscos, màquies, matollars i prats, però també d’alguns conreus. Un mosaic divers, certament, però encerclat per zones residencials i polígons industrials en mig de l’àrea més poblada del país i visitat per més de sis milions de persones cada any.

Però no sempre ha estat així. Fins fa menys d’un segle, a la serra de Collserola, com a molts altres llocs del país, hi havia més camps i zones de pastures que limitaven l’extensió del bosc i actuaven com a tallafoc en cas d’incendi. Però amb el progressiu abandonament de l’activitat agrícola i ramadera, així com de la gestió forestal tradicional, i amb l’expansió urbanística vertiginosa, el risc d’incendi ha augmentat dràsticament.

Si a aquests factors hi sumem l’increment de les temperatures i la reducció de les precipitacions a conseqüència del canvi climàtic, tenim tots els ingredients perquè es produeixi un gran incendi forestal de sisena generació. És a dir, esdeveniments devastadors i virulents que, com alertava a Betevé el cap dels GRAF (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals), Marc Castellnou, poden cremar tota Collserola en només sis hores.

Tenim tots els ingredients perquè es produeixi un gran incendi forestal de sisena generació

La principal característica d’aquests incendis colossals és que superen la capacitat d’extinció dels equips d’emergències. Això vol dir que l’estratègia d’invertir només en recursos d’extinció com fins ara ja no funciona. En l’actual context de canvi climàtic, el que provoca un incendi forestal no és només una burilla o una espurna, sinó tot allò que (no) es fa en política territorial, climàtica i forestal abans de l’incendi. És per això últim que, tot i que pot semblar una obvietat, és imprescindible que evitem que es produeixin incendis forestals, i la millor estratègia per fer-ho és invertint més en prevenció.

Dit això, d’aquest estiu crític n’hauríem de sortir convençudes, primer, que necessitem recuperar i enfortir la gestió forestal com la millor eina per afrontar les sequeres, reforçar la biodiversitat, fer menys vulnerables els boscos al canvi climàtic i prevenir incendis. I segon, que en un país amb el 65% de superfície forestal i en procés de despoblament rural, necessitem més pagesia i més ramaderia, i això vol dir més terres de conreu i de pastura amb l’objectiu de bastir un mosaic territorial divers i resilient capaç de contenir els grans incendis forestals.

Ambdues estratègies de prevenció requereixen més inversió, recursos, suport i, sobretot, una planificació territorial transversal en clau climàtica i ambiental a mitjà i llarg termini per part de l’administració pública. Malauradament, la realitat a casa nostra és una altra i les prioritats polítiques, també. En un context polític on predomina el curtterminisme, no hi ha lloc per a polítiques de llarga volada. I aquest és el veritable problema al qual hem de donar resposta.

El gran incendi de Santa Coloma de Queralt ens demostra, d’una banda, que el risc de patir un incendi forestal d’una magnitud desconeguda fins ara, també a l’àrea metropolitana de Barcelona, és ben real. I de l’altra, que fem tard, molt tard, en prevenció. Si bé és cert que els incendis s’apaguen a l’hivern, no és menys cert que necessitaríem molts hiverns, potser una desena, per començar a veure els resultats de qualsevol política d’adaptació del territori a la nova realitat climàtica. Com més tard actuem, més en patirem les conseqüències. I potser aleshores ja serà massa tard.

Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic