Deus ex machina és un recurs dramàtic utilitzat pels autors grecs clàssics davant de situacions de conflicte narratiu que no eren capaços de resoldre. Aleshores, feien baixar a l’escenari del teatre, amb l’ajuda d’una grua —d’aquí això de machina—, un deu que, utilitzant els seus poders sobrenaturals, ho arreglava tot. En l’actualitat, tot i que és una prohibició no escrita en els guions i obres de ficció, es refereix a l’ús d’un recurs extern per arribar al desenllaç desitjat malgrat que entri en incoherència amb la resta de la història.
Doncs a un Deus ex machina és al que va recórrer la setmana passada l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, per resoldre el conflicte generat amb la Casa Orsola de l’Eixample. Collboni i la fundació Hàbitat3 baixaven a l’escenari de Consell de Cent amb Calàbria en forma de deus per canviar el final d’un guió que no és el primer ni, malauradament, serà el darrer que viurem a Barcelona. Centenars de ciutadans s’havien mobilitzat els dies abans per impedir el desnonament d’un dels veïns de la finca, al qual se li havia acabat el contracte i al qual el fons d’inversió que havia adquirit l’edifici li plantejava, si volia continuar vivint al pis, una pujada del lloguer inassumible per un professor d’institut, convertit contra el seu desig en protagonista mediàtic i símbol de la lluita pel dret a l’habitatge.
Amb l’adquisició per part de l’Ajuntament i d’Hàbitat3 de l’immoble, s’aturen aquest desnonament i els que vindrien a continuació. A partir d’ara, els habitatges quedaran protegits. Els que ara són buits els destinarà la fundació a situacions d’emergència habitacional.
L’alcalde va advertir, en explicar l’operació, que aquesta no és una solució estructural al problema de l’habitatge. No es descarten altres adquisicions de finques en el futur, però seran només actuacions puntuals i excepcionals. La història havia reservat a la Casa Orsola el paper de símbol en la crisi de l’habitatge. Ara ho és de la resistència contra els fons d’inversió i el negoci dels lloguers de temporada, però podria haver estat al revés: la demostració que el poder dels diners passa per sobre de tot. Es pot qüestionar que es dediquin tants diners públics a preservar l’habitatge d’uns pocs veïns, però també no fer-ho, ja que es podria haver interpretat com que es deixava la porta oberta a altres fons d’inversió per executar operacions similars.
Es pot qüestionar que es dediquin tants diners públics a preservar l’habitatge d’uns pocs veïns, però també no fer-ho
Segurament calia posar fi a la crisi de la Casa Orsola amb una actuació que ara també és un símbol, però no una solució. L’Ajuntament no pot comprar tots els edificis de Barcelona cada cop que caiguin en mans de fons d’inversió. Cal legislar i construir més habitatge públic. La Constitució reconeix el dret a l’habitatge digne, però a la pràctica només és, ara per ara, paper mullat. Els drets constitucionals no són res si no es despleguen lleis per fer-los possibles, i en aquest cas, cap dels governs espanyols de la democràcia ho ha fet fins ara.
Cada cop hi ha més ciutadans que no poden pagar uns lloguers disparats. No parlem ja de la possibilitat de contractar una hipoteca. Barcelona, com gairebé totes les grans ciutats, té un problema del qual no té ni tindrà la solució. Pot comprar la Casa Orsola, pot prohibir els pisos turístics i pot fer l’habitatge que estigui a l’abast de les seves possibilitats pressupostàries, que són finites. Cal un front institucional ferm de totes les administracions, la local, l’autonòmica, l’estatal i l’europea, i un conjunt de mesures transversals: fiscals, la gestió òptima del sol i la construcció d’habitatges i una legislació que posi límits als preus i blindi la titularitat pública dels pisos. Fer habitatges públics no servirà de res si acaben al mercat lliure.
Si augmenten les famílies que no poden pagar una casa, cada cop hi haurà més manifestacions, i més nombroses. Cap govern pot suportar un clam d’aquesta magnitud al carrer alimentat per centenars de cases Orsola. Això ja veiem que el que alimenta són els populismes d’extrema dreta, els Trumps de torn i les oligarquies que s’estan quedant el món gràcies als vots de les classes populars i mitjanes que cada cop els costa més de retenir als partits de centreesquerra.
Guionistes i escriptors eviten els girs narratius Deus ex machina, cosa que no vol dir que excepcionalment els puguin utilitzar sempre que la història ho justifiqui. Ara ho ha fet l’alcalde amb la Casa Orsola, però no ho pot convertir en l’únic recurs del guió de l’habitatge de Barcelona.
