En campanya, com en l’amor, tot s’hi val i els partits ja estan caldejant l’ambient premunicipals: els governants proclamant mesures enlluernadores a l’estil Willy Wonka i els de l’oposició fent la guitza amb travetes dignes de Casemiro. No hi ha cap tema que no sigui potencialment una arma llancívola en la batalla electoral i les qüestions que susciten més interès social –i, per tant, provoquen més controvèrsia per la polarització d’opinions– són un must de l’agenda política. Així, en l’arena electoral i a la barra del bar, un debat recurrent que anirà pujant cada cop més graus és la preocupació pel medi ambient.
Potser té raó l’espurnejant Isabel Díaz Ayuso quan diu que el canvi climàtic és un fenomen cíclic des que la Terra existeix, però dubto que els primers pobladors del nostre planeta fossin tan embafadors amb el tema com ho són actualment els polítics, els periodistes i els científics. L’apocalipsi ambiental ja està aquí o alguns estan posant molta salsa a l’escalfament global? En tot cas, els líders mundials són poc dissimulats quan alcen la bandera de la sostenibilitat per participar en la fatalista Cimera del Clima i ho fan viatjant en jets privats.
Parlant d’avions i de conflictes d’interessos, el Parlament –a través d’una moció del PSC recolzada per Junts, Ciutadans, PP i Vox– ha instat el Govern a seguir dialogant amb l’Estat i amb Aena per poder portar a terme l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-El Prat i, mentrestant, els alcaldes socialistes de Viladecans, Sant Boi i Gavà posen el crit al cel per l’augment dels espais protegits al Parc Agrari per part de la Generalitat, una normativa que sí que compta amb el suport municipal dels execosocialistes que governen el Prat de Llobregat.
Almenys aquestes picabaralles polítiques per qüestions ambientals són un alleujament per al pobre ciutadà corrent, que és el que sempre acaba sent interpel·lat a l’hora de salvar el món d’una catàstrofe ecològica. Si ara es fes un remake d’El hombre y la tierra, el llop ibèric de l’amigo Félix ja no seria el protagonista, sinó que el depredador estrella seria l’home arrasant-ho tot sense miraments, perquè sembla que l’ésser humà és dolent per naturalesa i tan soca que segueix com si res malgrat l’imminent desastre.
És igual si ja ens hem conscienciat i ara reciclem correctament els residus, ens comprem vehicles poc contaminants, portem la bossa del súper plegadeta a la butxaca quan anem a comprar, mengem els gelats amb aspres culleres de fusta, ens dutxem en família per estalviar aigua o practiquem sexe a les fosques per consumir menys electricitat, encara que siguem ejaculadors precoços. Fem el que fem, estem fent poc i sempre se’ns exigeix més perquè som els culpables de tots els mals des que a Eva se li va ocórrer agafar una poma de l’arbre prohibit.
És possible que els petits canvis siguin poderosos, però són els poderosos els que han de fer possible els canvis per aturar el canvi climàtic
Per favor, que atabalin els nord-americans, els xinesos i els indis, que són els causants de la meitat dels gasos d’efecte hivernacle. I, si m’apures, que esbronquin també el xicot de la veïna que, quan l’acompanya a casa a les tantes, s’està una hora amb el motor del cotxe en marxa mentre s’acomiaden amorosament. Però que ens deixin ja tranquils a la resta, que vivim aterrits amb l’amenaça constant d’un final fatal per a la supervivència de la humanitat.
A aquestes altures, el mantra del Capità Enciam ja comença a florir-se, perquè és possible que els petits canvis siguin poderosos, però són els poderosos els que han de fer possible els canvis per aturar el canvi climàtic. Si això de debò s’acaba, els governants i les grans empreses tenen molt a dir –i, sobretot, a fer– per capgirar el camí sense retorn cap a la tragèdia, però no sé com s’ho fan i la pilota sempre rebota i torna a caure al terrat dels més desgraciats.
Per exemple, la indústria tèxtil és una de les principals contaminants i produeix més emissions de carboni que tots els vols i enviaments marítims internacionals junts, però resulta que la culpa no és del seu model de producció, sinó del capritxós i insensible consumidor que vol comprar roba de moda i barata, no es fixa en l’origen del producte i, a més, la posa a rentar en aquella màquina infernal per a la preservació del medi ambient que és la rentadora, en lloc de baixar al riu a netejar-la a mà com feien els nostres avantpassats. Si tornen els molins de vent i les compreses de tela reutilitzables, per què no recuperem vells hàbits com dutxar-nos un cop a la setmana o posar-nos cada dia la mateixa roba per anar a treballar? I, ja posats, podem tornar als horaris laborals d’abans de la Revolució Industrial i així tindrem menys temps per posar en marxa els malvats aparells elèctrics de casa.
Ara tothom s’omple la boca amb la sostenibilitat –i mira que és una paraula bastant indigesta–, però, no fa tant, governants i periodistes se’n fotien dels pelacanyes amb motxilla i sandàlies que auguraven que el model de consum actual és insostenible i que calia superar les reivindicacions clàssiques d’“Stop whaling” o “Nuclear? No, gràcies” per anar més enllà i canviar el sistema a fons perquè l’ecologia s’acabi casant amb l’arxienemiga economia, com li passa inevitablement a la sobrada noia intel·lectual de ciutat amb el barroer granger a les pel·lícules de sobretaula de la tele.
Com diria Shakira, potser és culpa de la monotonia, però, des del punt de vista de l’activisme ambiental, es troben a faltar les èpiques accions reivindicatives de Greenpeace, amb aquells “green warriors” jugant-se la pell a bord d’una petita llanxa motora davant d’un vaixell balener o emulant el protagonista de Missió Impossible escalant edificis emblemàtics com les torres KIO de Madrid. Per contra, ara el que ho peta és fer xarlotades als museus per denunciar l’ús nociu dels combustibles fòssils llençant menjar sobre pintures llegendàries i enganxant-se amb pega als quadres.
Davant d’aquest nou model d’heroïcitats, els vigilants dels museus s’han hagut d’adaptar i ja no estan pendents d’enxampar possibles lladres d’obres d’art, sinó que es passen el dia ensumant les bosses dels visitants intentant identificar l’olor de cola, amb l’enorme perill que això comporta. Perquè tothom sap que d’esnifar cola es passa irremeiablement a fumar porros, i llavors venen les al·lucinacions i creus que enguany ha estat la primera castanyada de la teva vida que has celebrat amb màniga curta o et penses que votar un partit ecologista és la solució, quan és evident que el verd és un color que tendeix a descolorir-se si es governa en minoria dins d’una coalició.
