Xavier Marcé

Els darrers mesos s’ha generat un curiós interès per comparar ciutats establint una mena de rànquing envers qüestions tan específiques com la cultura i el turisme o tan metafísiques com la llibertat o la felicitat. A parer de mitjans, opinadors o simplement influencers, semblaria que Madrid, Barcelona, Màlaga, Bilbao o Sevilla han entrat en una acarnissada batalla per demostrar, a tota mena d’observadors, quina d’elles és més cultural que l’altra, més atractiva per a tota mena de visitants o més amatent a l’hora de negociar amb la iniciativa privada. Voldria pensar que es tracta d’una bajanada postpandèmia i no pas d’una fútil i absurda manera d’utilitzar el debat polític i l’estratègia electoral per malbaratar projectes (el turisme o la cultura, per exemple) que són essencials al nostre país i determinants per a cadascuna d’aquestes ciutats.

A Barcelona, aquests debats tenen una indissimulada doble intenció. La primera pretén posar en dubte una part de la gestió municipal, i la segona, no menys important, qüestionar l’estat cultural de la ciutat. Apunto sobre aquest segon apartat una reflexió que en certa manera té a veure amb el primer debat. Hi ha una consideració força estesa que analitza la vitalitat d’una ciutat en relació directa amb la seva capacitat d’esdevenir un gran aparador d’esdeveniments artístics i culturals. Es tracta, certament, d’un indicador a tenir en compte, atès que acollir i promoure grans exposicions, equipaments, festivals i espectacles suposa la promoció d’una demanda estable, d’una massa crítica creixent i, alhora, d’un motor sociocultural i econòmic d’enorme importància. Les ciutats que inicien aquest camí destinen una part significativa dels seus pressupostos a la cultura, multipliquen la qualitat dels seus visitants i generen dinàmiques socials més inclusives. Aquest és l’arquetip de la ciutat cultural, un camí que afortunadament ha iniciat Màlaga, que fa anys va contribuir a transformar Bilbao i que, amb tota la força afegida d’un Estat, defineix Madrid. Aquestes ciutats tenen una clara connotació culturalista i una inequívoca vocació de representar nacionalment i internacional el pes que l’art i la cultura tenen a la societat contemporània. Barcelona també és una ciutat cultural. De sempre ho ha estat, i molt especialment després del desplegament institucional que suposa el mapa d’equipaments que sorgeix al voltant dels Jocs Olímpics del 92.

Ara bé, ser una ciutat cultural no pressuposa automàticament ser una ciutat creativa. Aquesta és una qüestió més complexa que implica disposar dels engranatges conceptuals, humans i infraestructurals que permeten als múltiples sectors creatius d’una ciutat establir una dialèctica social, cultural i fins i tot política amb el conjunt dels valors simbòlics i referencials que defineixen una societat. Una ciutat creativa no és, en aquest sentit, únicament la que aprofita els múltiples espais i oportunitats que ofereix la ciutat cultural per crear i generar continguts, sinó la que interactua críticament amb una realitat en procés de canvi per cercar les pistes i els camins que ens han d’ajudar a fer-lo.

Les ciutats creatives són necessàriament culturals, però aquesta circumstància no sempre es produeix a l’inrevés

Les ciutats culturals són el resultat d’una trajectòria adequadament manejada per una voluntat política. Les ciutats creatives són l’epicentre d’una transformació, i no sempre conviuen bé amb les voluntats polítiques.

Les ciutats creatives són necessàriament culturals, però aquesta circumstància no sempre es produeix a l’inrevés. I ho assenyalo sense cap menysteniment per a ningú i amb la ferma convicció que la cultura és una de les millors apostes que pot fer qualsevol ciutat.

Barcelona és, avui i a parer meu, una ciutat profundament creativa que no sempre troba la manera de combinar aquesta extraordinària virtut amb les igualment virtuoses característiques de la ciutat cultural. Aparent paradoxa, d’altra banda, que ben mirat no ens ha d’estranyar tant. Els moments disruptius generen, sovint, dubtes profunds sobre certes mirades estandarditzades al voltant de l’art i la cultura. I voldria pensar que Barcelona no restarà ensimismada per la riquesa del seu debat ciutadà i trobarà abans que tard el desllorigador necessari per liderar de nou ambdues mirades.

Les puntes de llança d’aquest conflicte temporal a Barcelona són conegudes. Turisme cultural, interlocució amb la iniciativa privada, ampliació del MACBA, museu Hermitage, territorialització de la política cultural o gestió comunitària de la cultura són la darrera dimensió d’un debat envers les polítiques culturals que va iniciar Malraux a França i que el canvi de paradigma digital ha fet explotar arreu. Però no cal espantar-se. En darrera instància, i quan cal, la cultura sempre pren la paraula. Des que Gutemberg, i anys després Martin Lutero, van acabar amb el dogma Vaticà (amb el llibre imprès i la Reforma), la creativitat, la innovació, el risc i també l’aparador (no cal negar-ho) sempre han acabat triomfant.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris