Víctor Porres

Que jo recordi, el meu pare –un home tranquil, que viu la vida sense extravagàncies ni estridències– només ha protagonitzat dos episodis contra natura a la seva vida, i ambdós durant l’exagerada dècada dels 80: deixar-se un bigoti a l’estil Rock Hudson i presidir el casal del meu poble.

El perquè del bigoti del meu pare s’inclou entre els expedients classificats de l’FBI, a la mateixa prestatgeria que els casos sense resoldre de la mort de Marylin Monroe i de la brusa immaculada de la Monica Lewinsky, però el veritable enigma rau en l’esbojarrada decisió de presidir una entitat en un entorn rural, un acte de gosadia reservat a llibertaris, cacics, somiatruites, arribistes o inconscients.

Aquests dies m’ha tornat a venir al cap aquesta etapa de la meva infància en la qual se’m barrejaven els sentiments d’orgull per ser el fill del capitost de la segona entitat amb més socis del poble, només superada per la Societat de Caçadors, i de ràbia per la mala vida que ens va donar a casa aquesta responsabilitat. La culpa d’aquest flashback torbador ha estat la celebració enguany del centenari de La Unió de Mas Rampinyo, l’emblemàtic ateneu del barri homònim de Montcada i Reixach.

Es veu que, antigament, quan Montcada i Reixach no era encara el municipi amb més estacions de tren per habitant del món, el barri de Mas Rampinyo comptava amb dues associacions que rivalitzaven en l’oferta d’oci de la zona: Cal Perico, situat en un hostal del carrer Major, on programaven ball d’orquestra tots els diumenges, i La Paz –nom que ja presagiava un feliç desenllaç–, amb seu a Cal Menut, una sala gens petita on la gent s’aplegava per als seus esbarjos. La forta competència entre les dues entitats s’incrementava cada any a finals d’abril, que era quan cadascuna muntava el seu respectiu envelat per la Festa Major.

D’acord, potser la parròquia dansaire fidel de Cal Perico i la de La Paz no van acabar barallant-se entre ball i ball com els Sharks i els Jets de West Side Story, però sembla que els dirigents d’aquelles dues associacions sí que van haver de fer un veritable esforç per posar-se d’acord i fusionar-se en una nova entitat, La Unió, que segueix sent responsable, un segle després, de l’organització de la Festa Major del barri. Del xarleston al reggaeton, per dir-ho d’una manera potser excessivament sintètica.

Gent obstinada arreu del territori continua lluitant per promoure les tradicions i la cultura del nostre país en plena era de Netflix. I això té molt mèrit.

El temps ha passat, però els valors socioculturals amb els quals va néixer La Unió de Mas Rampinyo segueixen més vius que mai i els socis d’aquesta entitat continuen lluitant per promoure les tradicions i la cultura del nostre país en plena era de Netflix. I això té molt mèrit.

Per sort, és gent obstinada la que, arreu del territori, està al capdavant d’ateneus, orfeons, casals, círcols, cercles, foments, casinos, germandats, agrupacions, lires, patronats i altres associacions de nomenclatura diversa i esperit comú. Només així s’explica que resisteixin el pas del temps, sobrevivint a guerres, crisis econòmiques, abusos de poder i pandèmies. Sense anar més lluny, enguany també commemoren el seu centenari l’Orfeó Badaloní i el Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei, mentre que la Societat Cultural La Vicentina de Sant Vicenç dels Horts fa cent cinquanta anys.

El casal del meu poble, en canvi, és bastant més recent i actualment acull poques activitats, però a mi m’evoca molts bons records. Allí vaig guanyar els meus dos primers trofeus: una medalla en un campionat de tenis taula i una copa en un concurs infantil de dibuix, que vaig aconseguir reinterpretant lliurement l’estilitzada figura de la Pantera Rosa. I fins aquí el meu palmarès. I també aquí va acabar el recorregut de la meva curta, però lleugerament intensa, carrera esportiva i artística.

Vist amb perspectiva, m’hauria valgut més la pena haver guanyat el prestigiós concurs de bevedors ràpids de cervesa de la mítica discoteca Contacto, però aquesta era una fita només assolible per a les llegendes vives de la comarca, la majoria d’ells amb bigotis imponents tipus Freddie Mercury.