Hi ha una falsa cultura de l’abundància. Ni tota la música és a Spotify, ni tots els llibres es troben a Amazon ni el Google Maps ens porta a tot arreu. Per omnipresents i poderosos que siguin els tentacles d’aquests grans nodes d’informació privats, hi ha un coneixement que requereix –sempre requerirà, de fet– la participació activa i en primera persona. Hi ha cartografies que descriuen les nostres ciutats i que s’han creat des d’aquesta perspectiva singular, lluny del corrent principal i de les seves brillants trampes (i no tan evidents omissions). Hi ha mapes, doncs, que no són fruit d’un algoritme sinó d’un compromís col·lectiu, continuat i tenaç per fer aflorar totes les realitats i problemàtiques.
És el cas del Camí Lila, una iniciativa del Grup de Dones de Llefià, i que ha comptat amb la complicitat de Llefià.net, la comunitat de tecnòlegs veterans que des d’aquest barri de Badalona fa com a mínim vint anys que són referents a Catalunya del lligam de les tecnologies de la informació amb l’interès comú. El Camí Lila és un mapa col·laboratiu (i en construcció) que cartografia el risc d’un urbanisme que genera espais de perill per a les dones. És oportú recollir aquesta experiència ara que ha tingut lloc la celebració anual del Dia contra les violències masclistes, però cal dir que el que fa interessant aquest projecte no és el seu caràcter puntual. Ben al contrari, el Camí Lila és fruit d’un procés d’empoderament i de coneixement de l’entorn, que ha implicat una feina prèvia i que, més interessant encara, requereix la regular implicació del grup de dones. El Camí Lila no és un projecte acabat, sinó una eina, un instrument, una manera pràctica i útil de fer ciutat.
Hi ha mapes que no són fruit d’un algoritme sinó d’un compromís col·lectiu, continuat i tenaç per fer aflorar totes les realitats i problemàtiques
Aquesta iniciativa coincideix a la ciutat de Badalona amb el cas plantejat per la Plataforma pel bàsquet al carrer, un projecte que en poc temps ha aconseguit focus de mitjans i atenció política. En aquest cas, la feina no està cartografiada estrictament (aquesta podria ser una segona part interessant a abordar), però té un impacte continuat a les xarxes socials a través de @juguemabasquet. I és així com els promotors d’aquesta iniciativa han situat en el mapa una pregunta interpel·ladora: com és possible que sigui tan difícil poder trobar una cistella en condicions a la ciutat de Badalona, bressol del basquetbol? Les fotografies que pengen amb els taulells trencats o les pistes impracticables són, doncs, una cartografia d’un espai públic desatès i abandonat que, amb tot, té un bon potencial comunitari si, des de l’administració i la societat civil organitzada, es pogués treballar bé.
Són dues iniciatives que se sumen a la feina d’aparador que des de fa un parell d’anys realitza l’Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord amb l’economia social, o l’estimable tasca de la Taula sense llar de Badalona i el seu recompte de persones sense llar. Per cert, que si no coneixeu la iniciativa Solivid, amb mapa i banc de recursos, és una mina d’informació també molt interessant.
De forma una mica imprevista, la crisi empresarial (i ètica) d’algunes de les grans corporacions que treballen en la gran mina de dades mundial que estem vivint aquests dies converteixen iniciatives com les recollides en aquest article, d’evident factor humà i d’escala tan petita, en garantia de fiabilitat.
