De cop, fa unes setmanes, em començaren a trucar periodistes per parlar dels megaiots dels oligarques russos que fugien o que encara estaven atrapats a la Marina del Port Vell. Quan pensí a escriure aquest article (historieta, no sé si dona per dir-se “article”), aquest tema era de molta actualitat. No fa ni un mes. Ni un mes i ja no ho és. Però he decidit escriure’l igualment, no per explicar que em trucaren periodistes, que ja ves, sinó perquè mirar sols els megaiots és naufragar en la superficialitat.
Era el 2010. Una veïna que vivia en un petit vaixell al Port Vell (encara sense reformar) ens alertà que li havia arribat una carta de la gerència urbanística del Port Vell (l’organisme que té l’Autoritat Portuària de Barcelona per gestionar els terrenys corresponents al port-ciutat) dient-li que n’hauria de marxar per unes obres. Era el 2010 i els pescadors parlaven d’un rus que estava al darrere de la conversió de l’antiga Vulcano en MB92 (l’astillero que hi havia al final de Joan de Borbó i que tancà el 2009, mentre inauguraven l’Hotel Vela, no com a ironia del destí, sinó com a connexió directa i intencionada): el rus del Chelsea.
Poc després, el 2011, al barri –la Barceloneta– corrien rumors de russos que volien reformar el Port Vell per posar-hi megaiots. Ens trucà Camilo S. Baquero, d’El País. Ens parlà d’una persona que tenia el seu vaixell atracat al Port Vell a qui també li havien dit que n’havia de marxar. Començàrem a indagar. Ell per la seua banda, nosaltres per la nostra, embolicats entre rumors de barri i recerca amateur de documents, actes i plans estratègics de l’ens públic més opac que hi ha a la ciutat: l’Autoritat Portuària de Barcelona. Ho preguntàrem als espais de “participació formal” organitzats per l’Ajuntament. Ho preguntàrem a l’audiència pública i al consell de barri. Ho preguntàrem per instància: l’Ajuntament –governat en eixe moment per Convergència– negà taxativament cap reforma del Port Vell. Després voríem el llavors tinent d’alcalde Antoni Vives (ara condemnat per prevaricació) en la Monaco Yacht Show dient als promotors: “El que us estic oferint és la ciutat”.
La recerca a internet donà més fruits que la consulta ciutadana a les administracions públiques. En un dels consells d’administració de l’Autoritat Portuària de Barcelona de l’any 2010, encara amb el PSC al govern de la ciutat, s’aprovà tirar endavant la reforma del Port Vell. Finalment, l’organisme també va haver de publicar el projecte, perquè per llei s’han d’exposar públicament i obrir un període d’al·legacions. Nosaltres anàrem a la seu de les oficines del port per demanar-ne una còpia. Hi anàrem un dia, dos, tres… No ens la volien donar. Ens vam asseure a la taula del funcionari en qüestió, que quatre hores més tard ens digué que ens podia donar una còpia per 334 euros. Marxàrem i ho denunciàrem via Twitter. Camilo S. Baquero, el periodista d’El País, en va fer notícia, i el port, pocs dies després, ens feia arribar un CD amb el pla de reforma per menys de 10 euros.
A part de buscar obsessivament documentació, vam organitzar xerrades, una cadena humana, sardinades… Vam fer materials, ens reunírem amb tot quisqui… Fins i tot vam ocupar simbòlicament MB92, on estaven reparant l’Eclipse, en eixe moment un dels megaiots d’Abramovich, amb tuppers d’ensaladilla russa, veïnes en cadira de rodes i una adaptació de Bienvenido, Mister Marshall que deia alguna cosa aixina com “mafiosos rusos, os saludamos con alegría…”, perquè la protesta no està renyida amb el sentit de l’humor (i mai havíem vist un megaiot tan de prop). Aquí teniu més informació.
Dis-me qui finança els projectes a la teua ciutat i et diré per a qui l’estàs construint
Però més enllà de cadascun dels capítols que tingué l’odissea que suposà per al veïnat aconseguir la informació, l’opacitat de l’Autoritat Portuària i el menyspreu de l’Ajuntament, la qüestió clau, ara que tothom parla dels megaiots dels oligarques al Port Vell, és que portàrem la documentació de com es finançava la reforma del Port Vell a Antifrau. La clau era “d’on ve la pasta”, el clàssic “follow the money”. Dis-me qui finança els projectes a la teua ciutat i et diré per a qui l’estàs construint. Per què importa això ara? Perquè la investigació ciutadana mostrava com, darrere d’un holding d’empreses offshore, qui finançava l’operació era V. Alekperov [l’autora demana enllaçar Alekperov amb una pestanya de la pàgina oficial de l’empresa Lukoil que ja “no es troba” operativa]. L’oficina Antifrau obrí més tard una investigació. Després la tancà. Temps després la tornà a obrir, la tornà a tancar, la tornà a obrir… I en eixe ping-pong, des del nostre desconeixement de plataforma veïnal de persones que dediquen les seues hores lliures al tema, ens semblà que eixa dinàmica d’obrir i tancar, en la qual també entrà el Servicio de Prevención del Blanqueo de Capitales del Banco de España, més que una manca de proves podia haver-hi una manca de recursos o un joc de pressions que mai no coneixerem.
En l’època en què es tirà endavant la reforma del Port Vell, Artur Mas viatjà a Moscou i en tornar s’anuncià (o amb el citat periodista d’El País vam descobrir) que l’Hermitage planejava obrir una nova franquícia a Barcelona. Aquest no era l’únic regal que ens oferia el capital rus: Lukoil s’instal·là per primera volta al port de Barcelona l’any 2012. No en sabíem gaires coses, de Lukoil, però moguts per la curiositat sobre qui finança (i condiciona) les operacions als nostres barris, havíem llegit informes, llibres i articles que parlaven de la feina que havien fet diversos cossos de seguretat per evitar que el capital dels oligarques vinculats amb les màfies entrés a l’Estat espanyol. Ens cridà especialment l’atenció que Lukoil hagués intentat entrar al país ja prèviament, amb la consegüent alerta per part del CNI, que intentà frustrar l’operació, tot i que aquesta no es va plasmar per altres motius. En eixe moment, en el moment dels primers intents d’entrar a l’Estat espanyol a través de la compra d’accions de Repsol, hi havia diversos noms a tenir presents. Un d’ells és Oniani, de qui es diu que portava anys assentat a Barcelona com a “senyor” d’una xarxa criminal. L’altre és Alekperov, de qui hi ha documents del Ministeri de l’Interior rus que diuen que és “membre d’un grup criminal organitzat dedicat al tràfic il·legal d’armes i d’estupefaents”. Per això a les veïnes ens va fer tant de mal que el llavors alcalde Xavier Trias, preguntat en una entrevista pel finançament de la Marina del Port Vell, respongués: “Yo no pregunto de dónde sale el dinero”. I segurament no ho sabia, però s’ha de preguntar… Que després passa el que passa.
Per això, aquestes últimes setmanes, quan de cop ha tornat (o ha aparegut per primera volta) a emergir l’interés pels megaiots dels oligarques varats al Port Vell, la sensació va ser agredolça. Estant a l’Ajuntament intentàrem recontactar amb Antifrau per aquest tema, sense èxit. I sembla que ha estat en va tot el moviment que hi ha hagut aquests 10 anys per esclarir les coses, ja no en relació amb la reforma del Port Vell, sinó amb les xarxes d’economia criminal vinculades amb capital rus que estan ubicades a la ciutat. O potser no i està en marxa una investigació silenciosa per part dels cossos de seguretat competents que esperem que veja la llum aviat. Quatre dels set oligarques russos tenien els seus megaiots “aparcats” al Port Vell. Això per si sol no vol dir res, però simbolitza moltes coses.
Així i tot, aquesta historieta no era per fer un mer exercici de memòria, d’allà on la memòria veïnal s’entrecreua amb les economies criminals que operen a la ciutat i la creuen per ponts creats per una classe política com a mínim descuidada (per no dir còmplice). No. Era per intentar extraure’n algun aprenentatge. El primer, per descomptat, la necessitat de democratitzar l’Autoritat Portuària de Barcelona, impulsora de la reforma, acollidora de Lukoil, opaca com una paret de granit i capaç de donar cobertura a capital provinent d’activitats clarament criminals. El segon, la necessitat d’escoltar les plataformes ciutadanes quan aquestes no estan promogudes per interessos particulars o partidistes, sinó que fan una clara defensa de l’interés general. El tercer, que sempre ens hem de preguntar d’on ve la pasta. Preguntar-se d’on venen els diners abans que on han anat els megaiots.
