Els cicles estacionals continuen fent camí pel calendari, i encara que ho facin desdibuixats pels estralls del canvi climàtic, ens avisen que arriba final d’any, l’hivern i el fred. Un vent gèlid desfermat des de finals de novembre ens bufeteja la cara. Ho fa tan fort que o ens desvetlla la ment i l’ànim o ens estaborneix.
Una: amb el vent i el fred han tornat també els talls de subministrament elèctric a milers de llars. Fred, foscor i incendis subsegüents. Morts incloses. Desembre encén la il·luminació nadalenca dels carrers al mateix temps que a blocs de pisos sencers s’apaguen les calefaccions, les làmpades, les neveres i, fins i tot, els fogons. És una tossuda realitat que ens bufeteja la cara per recordar-nos que seguim mantenint i enriquint el lobby de les elèctriques i permetent l’espoli que perpetren contra les nostres vides, precaritzant-les i abocant-les a riscos mortals. I és que, sí, la tossuda realitat es manifesta i es reitera. Ens avisa i ens alerta amb indicis que fa temps que ens interpel·len i ens sacsegen. És a la vegada una tocada de crostó i una mà estesa. Tocada de crostó per recordar que no tenim els deures fets, mà estesa per incentivar-nos a resoldre-ho d’una vegada. Les alertes són arreu i només cal detectar-les. I reaccionar-hi, és clar. L’energètica n’és una.
Dues: aquests darrers dies hem quedat ben esventats amb les pertorbadores ratxes sanitàries de l’arribada de l’Òmicron, la imposició del passaport, la pàgina web de La Meva Salut col·lapsada i les notícies de vols cancel·lats i d’aeroports tancats. Gèlides bufetades a la cara que ens recorden que, davant una possible nova pandèmia, ni hem resolt les principals febleses del sistema sanitari públic català, suspès a la Primària, ni hem canviat els models de cures impugnats amb cruesa per la Covid-19 ni hem entès que això ha vingut per quedar-se. Hem après moltes coses que ens serviran, segur que sí. S’han fet moltes millores, segur que també. Però en el més essencial tornem a estar igual. A l’Estat, abans tancs que hospitals. Aquí, abans Fórmula 1 que atenció a la dependència. I guanyem raó qui fa temps que diem que els models de recuperació econòmica impulsats per l’statu quo (i pels governs) cauen a la trampa de repetir la mateixa fórmula que ja sabem de sobres que ens porta al fracàs. Ho sabem per la Covid-19 i ho sabem pel canvi climàtic. La nova mutació de la malaltia torna a avisar-nos que aquesta vegada no ens servirà la coça endavant, i que per més que no agradi a les elits, els arguments i pràctiques que poden salvar-nos són els dels models que posen la vida per davant del capital. Els de la proximitat i la comunitat. Els models anticapitalistes, ecologistes i feministes. Els de l’equilibri per davant de l’esgotament de recursos naturals. Els dels serveis públics com a pilar. Els que donen a la sanitat, a les cures i al sosteniment de la vida el rang de màxima prioritat com a política de seguretat humana.
Els arguments i pràctiques que poden salvar-nos són els dels models que posen la vida per davant del capital
I tres: potser més que ratxes són vents huracanats que arriben de l’imperi borbònic, via sentència del Tribunal Suprem liquidant la immersió lingüística. Una esventada que ens recorda que el poble català no tenim sobirania per decidir ni tan sols el nostre model educatiu. Aquesta plantofada, gairebé cop de puny, ens recorda que l’Estat-nació espanyol no es reconeix a si mateix com a plurilingüe ni exerceix com a plurilingüe en cap cas, per molt que ho digui la seva constitució. La sentència que vol obligar Catalunya a renunciar al sistema educatiu immersiu, malgrat ser de màxim consens, no és una eventualitat. L’estocada que vol acabar amb una fórmula d’èxit que garanteix la no segregació per llengua, l’accés al català i al castellà partint de qualsevol llengua inicial i la recuperació d’espais d’ús per a la llengua catalana, obertament minoritzada, és una estocada devastadora, per molt que es pretengui minimitzar. La sentència irromp amb ànim de perpetuar-se. De fer un dany perdurable. És flagell i alhora avís de tot el que vindrà darrere. Talment com l’escopida de lava del Cumbre Vieja, materialitza una amenaça latent. Allà, després de 50 anys de calma, s’imposa sobre els assentaments humans dels vessants, implacable. Aquí, l’amenaça batega latent des de fa més de 40 anys sobre les vides forçades a ser súbdites d’un règim que ni ens reconeix ni ens estima. Arreu dels Països Catalans, el règim del 78 no ha estalviat atacs contra la llengua catalana, però durant uns anys, cal dir-ho, es tenia més en compte allò de que no se note el cuidado. Com un volcà adormit. Les erupcions dels darrers temps denoten un canvi de categoria en el nivell de l’intent. I el que el 2017 va ser l’a por ellos de la violència policial contra les urnes del poble ara és un a per la llengua. Sigui amb la llei de l’audiovisual, per moltes tiretes que s’hi posi amb l’acord de pressupostos, sigui buidant de contingut l’Oficina de Drets Lingüístics valenciana o sigui amb la sentència contra la immersió, la seva intenció queda ben clara. Quina serà la nostra resposta?
El vent gèlid ens bufeteja la cara, i toca desvetllar-se. Organitzar-se. I reaccionar.
