“Instruïu-vos i sereu lliures”. Això és el que deia Josep Anselm Clavé ja fa cent cinquanta anys, unes paraules que encara continuen ben vigents: l’educació és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per a la transformació social.
Tal com s’espera, la Barcelona rebel i contestatària, preocupada per l’equitat i la justícia social, ha estat sempre referent en pedagogia i educació. Ferrer i Guàrdia, Marta Mata, Pere Vergés o Rosa Sensat, i tants altres mestres, professors i professores, han anat marcant un camí que, tot i l’esforç del feixisme per esborrar-lo, continua amb els solcs ben falcats avui dia.
I, tot i la plena convicció que l’educació és quelcom que ha de ser al llarg de la vida i tan variada com sigui possible, on s’inicia el viatge és a l’escola bressol. El 0-3 és on es comencen a plantar les llavors que, més aviat o més tard, aniran germinant i omplint la vida de les persones. Per tenir una vida plena cal tenir un viver d’idees ben farcit, i per això cal començar com més aviat millor.
L’any 2015 vam trobar-nos unes escoles que havien patit quatre anys de desinversió, deixadesa i on només la lluita permanent de les educadores i educadors havia parat el cop. Un procés de privatització d’escoles públiques i retallades en els recursos que s’invertien a la ciutat en la nostra quitxalla. Això ho feia l’alcalde Trias entre el 2011 i el 2015, mentre a l’altra banda de la plaça Sant Jaume, qui aleshores era consellera d’Educació i ara és tertuliana educativa, Irene Rigau, retallava les aportacions de la Generalitat a les escoles bressol, deixant tirats els ajuntaments, les famílies, les educadores i, sobretot, els infants.
Barcelona En Comú, durant els vuit anys que vam governar la ciutat, vam posar les escoles al centre de les polítiques públiques. El primer que vam fer va ser aturar la privatització de les escoles públiques Enxaneta, Caspolino i Patufet de Navas, així com recuperar la mitja hora de suport que s’havia retallat. Allò va ser la primera aturada de l’hemorràgia, però no n’hi havia prou: vam tornar a posar en marxa la construcció de noves escoles bressol públiques. Una ciutat que any rere any deixa el 45% de la demanda de places públiques amb un pam de nas no podia permetre’s no construir-ne més, tal com plantejava l’equip de l’alcalde Trias. Quan Barcelona En Comú vam deixar l’Ajuntament, l’any 2023, a la ciutat hi havia 1.000 places més d’escola bressol que quan vam entrar a governar Barcelona, passant de 95 escoles bressol a 105.
Per si això fos poca cosa, també vam canviar el finançament de la xarxa d’escoles. Vam recórrer judicialment el deute de desenes de milions d’euros que la Generalitat havia deixat de pagar per les retallades de la consellera Rigau (avui tertuliana educativa als mitjans, recordem-ho), i vam aplicar la tarifació social, perquè mentre el servei sigui de pagament, cal que sigui el més just possible. Aquesta tarifació social va canviar la composició social de les escoles, que fins aleshores sobrerepresentaven les famílies amb rendes més altes i infrarepresentaven les famílies de rendes baixes i mitjanes.
L’educació és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per a la transformació social
Però no només es tractava d’ampliar places. També calia recuperar i continuar millorant un model que a Barcelona havia excel·lit durant molts i molts anys gràcies a l’impuls històric de les treballadores de les escoles. Vam abaixar les ràtios a alguns grups, primer a les escoles dels barris més vulnerables i després a la resta de la ciutat, i vam ampliar els recursos per a l’educació inclusiva des de la més petita infància. Vam posar educadores socials a treballar a les escoles bressol, vam obrir un servei d’infermeria itinerant per atendre els infants i acompanyar les professionals, vam ampliar i enxarxar els espais familiars de criança, vam innovar generant vincles entre escoles bressol i biblioteques públiques…
I no, no vam aconseguir tot el que necessitem ni tot el que volíem. Les ràtios encara són massa altes per garantir el dret a l’educació dels infants que aconsegueixen plaça, i continuem tenint massa poques places per atendre els infants que no n’aconsegueixen.
Vam deixar els deures fets amb projectes de noves escoles enllestits, com les bressol al Raval, a la Guineueta, a Vilapicina, a Sant Andreu de Palomar, a la Marina, a la Sagrada Família, al Besòs i a les Corts, així com una gran ampliació a la Barceloneta i la bressol de l’antiga Model, en un estadi més inicial. També vam executar dues expropiacions de solars per acabar-hi construint bressols, perquè el primer pas per tenir una escola és tenir el solar on construir-la.
És també per això que vam treballar durant mesos un reglament que permetés fer, amb el 0-3, el que vam fer amb èxit a la primària i a la secundària: passar escoles de la xarxa privada a la pública. Entre el 2019 i el 2023, a Barcelona, vuit escoles de primària i secundària van passar a formar part de la xarxa de centres públics. Per què no podíem fer el mateix amb aquelles llars d’infants que ho volguessin i estiguessin en barris que ho necessitessin? A diferència del PSC més carrincló en dècades, quan el marc no ens permetia fer les coses, l’ampliàvem per no paralitzar allò que crèiem que calia. Collboni ha deixat aquest reglament en un calaix durant dos anys fins que nosaltres, Barcelona En Comú, vam proposar recuperar-lo i dur-lo a aprovació immediata.
Sembla que a la tardor hauríem de tenir una eina més per ampliar l’educació pública a la ciutat, començant pel 0-3. Nosaltres continuarem empenyent perquè la desídia municipal no freni la transformació engegada i necessària.
Anselm Clavé completava la frase amb la qual he començat aquest article d’opinió dient “estimeu-vos i sereu feliços i, sobretot, que associant-nos serem forts”. Recordem aquestes dues idees: associem-nos i treballem en col·lectiu per garantir el dret a l’educació, que ens farà més lliures. I estimem-nos, estimem-nos molt i sempre, que així serem feliços.
Pau Gonzàlez, regidor de Barcelona En Comú
