“… Sobre el tortuós i delirant infernacle del soterrani, un seguit de racons foscos i humits concebut per un usurer i traçat per un embriac…”
[L’atzar i les ombres, Julià de Jòdar]
“Camuflats des del carrer, amb porteries i accessos en molts casos similars als edificis veïns, i amb façanes que no deixen endevinar què succeeix a l’interior, es descobreixen uns llargs passadissos d’1 o 1,5 metres d’amplada, coneguts com a passatges, que amaguen el latent barraquisme que pateix el barri”. Així descrivia Joan Costa, l’any 1989, en un informe de la Fundació Bofill encarregat per l’Ajuntament de Badalona (amb el bon criteri de l’aleshores regidor Gerard Remendo), una realitat urbanística que, quatre dècades després, encara persisteix als interiors d’illa i als racons menys visibles de la Salut Alta, la Pau o Sistrells.
Aquest fenomen és conegut tècnicament com a barraquisme intersticial, però popularment són els pasajes, un dels rostres més desconeguts de l’exclusió residencial tan persistent i el trist recordatori de com és de complicada la intervenció en aquests espais. No es tracta de les grans àrees de barraques que poblaven la perifèria metropolitana en ple segle XX, sinó d’un inframon incrustat en la trama urbana, amagat entre edificis construïts durant el franquisme i en ple cor d’alguns dels barris amb més densitat i vulnerabilitat de l’àrea metropolitana. En aquestes construccions informals, encaixonades en passadissos laberíntics, sense ventilació ni serveis bàsics, passant de mà de pobre a més pobre, aplica, i de quina manera, el tòpic de plou sobre mullat.
El primer intent seriós d’abordar el fenomen es va produir amb el programa europeu Urban (1994-1997), que va destinar recursos a la dignificació de l’espai públic i a la rehabilitació d’habitatges a l’anomenada Serra d’en Mena, frontera/frontissa amb Santa Coloma de Gramenet. Posteriorment, en aquesta mateixa àrea, la Llei de Barris (2005-2007) va suposar un punt d’inflexió, amb actuacions més integrals que combinaven millores urbanístiques amb plans socials. Però aquestes polítiques no van tenir la continuïtat necessària. Tant un projecte com l’altre es van impulsar a partir d’una excepcional (per poc habitual) col·laboració intermunicipal entre Badalona i Santa Coloma, tan a prop i tan lluny a la vegada.
Els ‘pasajes’ són un dels rostres més desconeguts de l’exclusió residencial; un inframon incrustat en la trama urbana
Fotografies de l’autor
La crisi del 2008 i la posterior eliminació de la Llei de Barris, amb el final del tripartit, van frenar en sec molts projectes. A Badalona, l’arribada del govern de Xavier García Albiol (2011) va implicar un desmantellament de les polítiques d’inclusió i una regressió en la intervenció social en uns barris que ell havia convertit en grans caladors de vots. De fet, no gaire lluny d’alguns d’aquests pasajes va obrir l’any 2009 la seva oficina d’atenció veïnal.
A diferència de Santa Coloma de Gramenet, que ha mantingut una estratègia de rehabilitació i d’intervenció comunitària, a Badalona la precarietat s’ha cronificat, malgrat els intents de recuperar alguns projectes (amb l’impuls de l’Agenda Besòs i el reimpuls del projecte de recuperació de Peius Gener) en el curt període 2015-18.
La nova Llei de Barris (Llei 11/2022), actualment en fase de consulta pública, ha de tenir aquesta zona en el punt de mira, però mentre no es concreta i entra en vigor, és imprescindible que aquest tema guanyi pes en l’agenda política i social del municipi. Potser una de les primeres accions hauria de ser la definició d’una àrea estratègica de regeneració urbana. I potser aquí el Consorci del Besòs podria jugar-hi un paper interessant, per garantir un enfocament transversal i coordinar millor un dels grans reptes: la captació de finançament supramunicipal. Perquè quan la llei entri en vigor siguem els primers de la llista.
Fa pocs dies, l’estimable Fundació Salut Alta, ben assentada a la zona, va fer la seva quarta Cursa d’Orientació per aquests barris. Els corredors van poder passar per davant de molts d’aquests passadissos, sense saber gairebé res de quines històries hi malviuen. A mi em van fer pensar en Gabriel Caballero, personatge de Julià de Jòdar, i el seu intent –fracassat en la literatura– perquè l’Ajuntament promogués un Museu del treball i del barri de Guifré/Cervantes. Tant de bo la idea, penso que ben potent, de museïtzar algun d’aquests passatges tingui una millor sort en la realitat de la nostra ciutat actual. En aquests passatges hi ha una història de lluites compartides que val la pena explicar, i també moltes lliçons que ens poden parlar del món d’avui i dels errors que hauríem de saber evitar.
I si la idea de la museïtzació entra en el mateix bucle en el qual es va trobar Caballero i el seu projecte, potser el Museu de Badalona podria implicar-se en explicar, en una bona exposició, aquesta història al voltant de la pobresa habitacional (una de les moltes cares de la pobresa), tan vigent encara.
