Fa uns dies assistia a la presentació dels projectes guanyadors dels quatre primers trams de les Superilles, l’estrella conceptual de l’actual urbanisme barceloní. En vaig sortir amb més preguntes i dubtes dels que ja duia en entrar.
Rere la solvència i la qualitat evident dels respectius equips o despatxos reapareixien les velles qüestions que tota ciutat planteja: mobilitat interior i exterior, distribució de mercaderies, efecte en usos i activitat econòmica, recollida de residus, contrast espai públic-façana privada…
Primera conclusió: la potència indiscutible del concepte ‘Superilla’ té encara molt camí al davant si vol guanyar-se el reconeixement general i acreditar-se com a resposta suficient i quasi òptima a l’exigència urbana de sempre. En base a nous conceptes i eines de disseny urbà, ara ha de retrobar els equilibris perduts a l’Eixample: convivència d’usos diversos, comerç-despatx-habitatge, mobilitat sostenible, congestió-contaminació, transició energètica…
Però aixequem un punt la mirada i passem de l’Eixample a la ciutat. El govern actual ha concentrat la seva passió quasi obsessiva per “l’urbanisme tàctic” en el canvi de paradigma del rol que ha mantingut l’Eixample al llarg de les últimes dècades, però ha oblidat la ciutat. El govern Colau-Collboni no compleix amb la seva primera obligació: no “crea” ciutat nova i no “manté” la ciutat de sempre. Començant per Ciutat Vella, però seguint pels barris de totes les “Barcelones” que malden inútilment per rebre resposta a les seves mancances, greuges acumulats i oportunitats perdudes.
Barcelona viu les conseqüències acumulades de la crisi econòmica i social (2008-16) i de la pandèmia global (2020-22) i el govern municipal no reconeix ni respon a les exigències que se’n deriven: dependència excessiva del turisme, fracàs de les polítiques d’habitatge, bipolaritat social i educativa, inseguretat i delinqüència organitzada, deteriorament de l’espai públic, envelliment de l’estoc edificatori…
El govern Colau-Collboni no compleix amb la seva primera obligació: no “crea” ciutat nova i no “manté” la ciutat de sempre
Avui no podem parlar d’urbanisme sense afegir-hi totes les dimensions del fenomen “ciutat”:
– Necessitat d’un transport públic suficient i adequat en modalitat i en cobertura de tota la ciutat.
– Eliminació de la congestió diària associada a un model obsolet de residència-treball (la meitat dels llocs de treball a Barcelona –més d’un milió– els ocupen residents a altres municipis metropolitans o a ciutats i pobles de tot Catalunya) que obliga a una entrada-sortida massiva.
– Rehabilitació física i energètica dels edificis antics o en mal estat.
– Planificació d’usos públics i privats a barris i zones amb excessos de concentració o abocats al desert comercial i econòmic.
– Canvi de model productiu i diversificació de sectors econòmics que compensi i esborri la creixent desigualtat.
D’entrada, és una greu omissió no tractar obertament i directa la qüestió metropolitana. Seguim sense poder debatre, tramitar i aprovar el nou Pla Director metropolità que ens ha de donar les claus de la nova etapa de transformació urbana de Barcelona. De moment, estem obligats a tramitar modificacions d’un Pla General Metropolità (PGM) que ja supera els 40 anys de vigència.
El més preocupant és la manca de visió global del que la ciutat exigeix avui com a nova estratègia global. Quins grans projectes de “creació” de ciutat hem dissenyat i preparat? Quina inversió pública tenim compromesa per multiplicar la inversió privada i posar al dia en qualitat i sostenibilitat molts barris de Barcelona? Quan i com pensem actuar amb la contundència al cor de Ciutat Vella i a tots els seus barris que avui lluiten heroicament i pràcticament en solitari per sobreviure? Què pensem fer a tot l’eix Besòs en cooperació activa amb els ajuntaments de la riba nord i el Govern per guanyar el repte social i urbanístic que allà tenim plantejat? Fins quan mantindrem l’àrea immensa de la Sagrera, enllà de l’estació, en una mena de llimbs de paciència eterna o forat negre? Quines actuacions massives de rehabilitació i transició energètica d’habitatges hem posat en marxa? Com pensem recuperar l’immens patrimoni públic, inútil/buit/degradat, que l’Estat espanyol manté al llarg del front marítim?
Aquestes són les qüestions que Esquerra té al cap a Barcelona i per a les quals creiem tenir la resposta adequada. Aquestes i moltes altres en els àmbits educatiu, social, cultural o econòmic que seran determinants si volem governar i compartir amb tota la ciutadania la gran oportunitat que Barcelona té al davant en els pròxims anys.
Ernest Maragall, president d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i diputat al Parlament de Catalunya
