Jordi Muñoz

El passat 20 de maig es va produir una trobada, instigada per la Fundació Catalunya Europa, entre l’alcalde de València, Joan Ribó, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. L’alcalde i l’alcaldessa van tractar diverses qüestions, diguem-ne, d’interès mutu per a les dues ciutats en una interessant conversa que es pot trobar a les xarxes.

D’entrada, cal destacar que fou una trobada estranyament infreqüent. Fa la sensació que les dues ciutats s’haurien de trobar més d’una manera molt més natural perquè comparteixen moltes coses, en diversos nivells.

Primer, hi ha una coincidència política evident. Des del 2015, fa sis anys ja, les dues ciutats tenen alcaldies a priori força alineades políticament. Els mateixos Ribó i Colau van subratllar les seves complicitats. Tot i que no són membres del mateix partit, tots dos són alcaldes del canvi, que es reivindiquen fills del 15-M, i que a més són dels pocs supervivents d’aquella onada del 2015: la majoria d’alcaldies del canvi, començant per les de Madrid o Saragossa, van caure el 2019.

Però més enllà d’aquesta coincidència conjuntural, Barcelona i València són dues ciutats molt properes en termes geogràfics, econòmics, històrics i culturals. La història de la relació entre els dos caps-i-casal és llarga i intensa, com va recordar el moderador de la conversa, el geògraf Josep Vicent Boira, actual comissionat del govern espanyol per al Corredor Mediterrani. Això potser no es va recordar tant, però la migració valenciana a Barcelona ha sigut freqüent i important. I sovint també ha sigut invisible, probablement per la proximitat cultural i lingüística, que ha provocat la integració gairebé immediata dels valencians a Catalunya.

Paradoxalment, només l’alcalde de València va mencionar, un parell de vegades, la llengua i la cultura compartides. Vist en perspectiva, no deixa de ser sorprenent que, amb la història tan repetida de l’anticatalanisme valencià, sigui ara l’alcalde de València qui hagi de recordar a l’alcaldessa de Barcelona que les dues ciutats comparteixen alguna cosa més. Fins i tot, hom diria que aquesta insistència de Ribó de no invisibilitzar aquest element compartit causava una certa incomoditat a l’alcaldessa Colau. Però potser era només una impressió equivocada. El silenci era significatiu, en tot cas.

Paradoxalment, només l’alcalde de València va mencionar la llengua i la cultura compartides

Hi ha, sigui com sigui, molts elements de fons que són compartits, però també una agenda més concreta que és comuna, com va quedar clar en part de la conversa: l’eix mediterrani, les connexions ferroviàries, la millora de les infraestructures, el paper dels ports i els aeroports en els respectius entorns urbans i periurbans o la visió de com han de ser les ciutats de la transició ecològica.

I, sobrevolant tot això, la qüestió de Madrid i del centralisme madrileny. L’estat espanyol pateix articulació radial de les infraestructures, una concentració absoluta del poder polític estatal i una creixent concentració també del poder econòmic i financer. Madrid, a més, competeix de manera absolutament deslleial en matèria fiscal i va concentrant més i més feines qualificades. Tot això ha buidat ja bona part del centre de la península per alimentar la macrocefàlia madrilenya. I ara amenaça també espais urbans més perifèrics com València.

Ribó va ser, de nou, força més explícit que Colau en la denúncia de l’aspiradora en què s’ha convertit Madrid. Potser Ribó és més clar perquè València és més feble que Barcelona davant el pol madrileny i, per tant, la urgència és més gran. Però també pot ser que a Colau li resulti incòmode fer aquest discurs per por de ser identificada amb l’independentisme. Quan l’alcalde de València va reclamar transitar cap a un model “confederal”, l’alcaldessa de Barcelona va afirmar que ella defensava un model “més federal” (sic).

No deixa de ser estrany, però, que la líder més visible d’un espai polític que té com a principal proposta territorial la transformació en sentit plurinacional de l’estat no pugui articular un discurs més de fons i més contundent davant l’evident espiral de centralització a tots nivells en què ha entrat l’estat. Les conseqüències polítiques d’aquesta hipercentralització són fàcils d’endevinar, si ens fixem en el resultat de les darreres eleccions madrilenyes.

En tot cas, cal celebrar la trobada i el to de la conversa. I desitjar que es reforcin els vincles i contactes entre les dues ciutats, perquè és una aliança que pot alterar alguns equilibris.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram