Hi ha temes sagrats sobre els quals és difícil opinar sense prendre mal, com la monarquia, l’església, la discriminació positiva o si és millor la truita de patates amb ceba o sense. I després hi ha el Barça, una religió monoteista en la qual hi ha tants feligresos com predicadors. I també bastants integristes.
Malauradament, la fe blaugrana no passa pel seu millor moment, perquè els creients s’han quedat sense el Messi-es, i a la vaca sagrada de Wembley l’herba del Camp Nou no li ha fet profit. Ara totes les esperances estan dipositades en el retorn del fill pròdig perquè ungeixi el front dels jugadors i aconsegueixi el miracle de donar la volta a un inici de temporada que està fent tremolar el dogma culer.
Per il·lusionar la parròquia mentre no arriben els bons resultats, l’actual directiva confia a poder tirar endavant l’Espai Barça, un projecte per remodelar el Camp Nou fent-lo més ampli i més còmode per dins, però mantenint el temple del futbol on és, al mig de la trama urbana, amb el que això implica. L’estadi es va construir quan el barri eren uns descampats amb quatre xaboles, però Barcelona ha anat creixent i ha acabat abraçant-se a l’Hospitalet de Llobregat, aprofitant cada pam edificable.
Els veïns de les Corts tenim el privilegi de comptar amb una de les joies de la corona de l’esport internacional i Meca ineludible del turisme, amb un museu que és el més visitat de Catalunya i part de l’estranger. I aquest orgull es veu reflectit en els rostres dels cortsencs quan ens llevem per anar a treballar, ens adrecem al súper o prenem una canya en un dels bars que llueixen el penó blaugrana a la porta.
És més, la satisfacció dels veïns és tanta que, quan ens allunyem del perímetre culer, ens sentim perduts si no tenim la referència de les botigues de relíquies del Barça, els cartells en anglès de marques esportives, els restaurants argentins o els guiris amb la cara vermella i la samarreta blaugrana.
I així de plàcida transcorre la vida dels veïns del Camp Nou, amb la complaença i la responsabilitat dels elegits, fins que arriba el dia de partit. Llavors, de sobte, tot canvia i es converteix en el típic preludi de les pel·lícules de catàstrofes. Potser la música de La Cavalcada de les valquíries només sona al meu cap, però us asseguro que, hores abans que comenci el matx, un helicòpter sobrevola la zona anant i venint com un insidiós mosquit en una nit d’estiu.
Anirem veient lluir les banderes al Camp Nou i seguirem esquivant repartidors de menjar al·lèrgics al carril bici
Després ve la invasió dels ultracossos, uns éssers provinents d’arreu de la galàxia catalana amb l’aparença de famílies felices que aprofiten que hi ha partit per passar el dia a Barcelona, però que, a poc a poc, van mutant en zombis amb bufandes de colors que avancen imparables i impertorbables omplint voreres, carrers i places de camí al camp.
A mesura que s’apropa l’hora del partit, la cosa es complica i només surten al carrer els pocs veïns despistats que no tenen penjat a la nevera el calendari del Barça i els amants dels esports de risc que agafem el cotxe o anem al súper just en el pitjor moment. Ja m’agradaria veure Han Solo esquivant amb el carret de la compra la munió d’aficionats que es dirigeixen en processó a l’estadi i els que celebren per endavant els resultats amb gerres de litre drets en l’estret camí que queda entre les portes dels bars i les seves respectives terrasses.
L’escenari preapocalíptic de la zona zero del Camp Nou inclou automòbils practicant el Tetris amb aparcaments impossibles, motos en triple fila a la vorera, gots i llaunes de totes mides i colors escampats a sobre del capó dels cotxes i una intensa olor “Ovella negra” old time style a base de cervesa, sangria, tabac, suor i draps de cuina sobreexplotats.
De sobte, sona el xiulet de l’àrbitre i els carrers deixen de ser el decorat de Blade Runner per esdevenir un desert urbà a l’estil Walking Dead. I llavors comença l’Expedient X: el senyal WiFi desapareix misteriosament i quedes totalment aïllat tecnològicament. Sents els càntics dels seguidors a l’estadi com si estiguessin al terrat de casa, però, paradoxalment, no pots veure el partit per la tele sense interrupcions en l’emissió, ni escriure a les xarxes socials ni enviar un simple WhatsApp. Vas a buscar el vell transistor per seguir la retransmissió i ja fa tant temps que ets digital que no te’n recordes que va amb piles i les que té ja estan esgotades.
Per ampliar el ventall del gènere fantàstic de les Corts, ara també tenim el fenomen de les cuines fantasma. Les dark kitchen (sona a univers Marvel, oi?) són fàbriques de menjar que han posat en peu de guerra els veïns per les molèsties que provoquen el fum i les pudors de les grans xemeneies, i també el moviment constant de repartidors que recullen les comandes.
Tant les cuines fantasma com els súpers fantasma o dark stores són negocis que funcionen a contrarellotge per repartir els productes a domicili a la velocitat de The Flash, i la seva lògica és la contrària dels veïns, que els voldrien als afores de la ciutat, quan, precisament, el negoci d’aquests locals rau en l’avantatge competitiu de situar-se al més a prop possible del client per estalviar temps en el lliurament de les comandes.
En fi, com deia el jutge Rafecas, no es pot matar tot el que és gras. Així que, a perill que el barri de la Maternitat i Sant Ramon pugui acabar convertint-se en el Hell’s Kitchen barceloní, em temo que passarem anys veient lluir les banderes dels equips de primera a la part superior del Camp Nou i seguirem esquivant repartidors de menjar al·lèrgics al carril bici que han vist massa vegades Premium Rush.
