Josep Martí Blanch

El debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona evidencia la necessitat de conjugar diferents maneres d’enfocar el futur que es desitja, no només per a la capital de Catalunya, sinó per al conjunt del país i, especialment, per a l’àrea metropolitana.

Totes les preguntes al voltant del projecte poden resumir-se en aquesta: quina mida ha de tenir la porta principal per la qual el món ha d’entrar a Catalunya i els catalans han de sortir al món?

Fins a l’arribada de la gran recessió 2008-2014, aquesta pregunta només hauria merescut una resposta: la porta ha de ser tan gran com sigui possible! Però aquella crisi, de la qual encara n’estem pagant les conseqüències, va posar en solfa el que fins llavors eren veritats inqüestionables. El capitalisme financer va ensenyar les seves vergonyes, provocant que posicionaments polítics que fins aleshores eren clarament marginals deixessin de ser-ho, així com un canvi gairebé de mentalitat en àmplies capes de la població occidental. La mirada sobre la globalització es tornà més escèptica i la fe en el creixement econòmic s’estroncà. En paral·lel es consolidava el discurs de la sostenibilitat ambiental.

Tots aquests elements, que la pandèmia de la Covid-19 no ha fet altra cosa que accentuar, són presents en el debat sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Amb voluntat de simplificar, però no fins al punt de falsejar la realitat, podríem concloure que des de plantejaments autàrquics, conservacionistes i anticapitalistes s’està en contra de l’ampliació de l’aeroport. I que, per contra, des de conviccions globalitzadores, de sotmetiment de l’entorn a les necessitats de les persones i convençudes de la vigència del nostre model econòmic s’hi està a favor. Entre ambdues posicions maximalistes hi hauria, naturalment, una àmplia gamma de grisos.

Sembla que, entre totes les posicions, la més pragmàtica ha vingut, novament, des de fora de la política

Probablement, l’ampliació de l’aeroport mereix una mirada més rigorosa i atenta que els dos plantejaments que el paràgraf anterior certament caricaturitza. Al final, però, seguirà prevalent la pregunta: de quina mida ha de ser la porta per sortir al món i per la qual el món entri a casa nostra? I és necessari contestar-la.

El pragmatisme és una bona brúixola per armar les vides individuals i col·lectives. I des d’aquest punt de vista, ni el No! No! No! ni el Sí! Sí! Sí! tenen cabuda a l’hora de prendre decisions amb els peus clavats a terra, que és com cal prendre-les perquè tinguin un cert sentit de la realitat.

Val a dir que aquesta mirada pràctica no és la que ha prevalgut fins ara en els posicionaments de les nostres institucions, que s’han posicionat de manera apressada contra l’ampliació. El no més fàcil d’entendre és el dels ajuntaments del Baix Llobregat afectats directament per la infraestructura. Val a dir que són els que reben les externalitzacions negatives més directament sense ser-ne els més beneficiats. Però costa més d’entendre el no de l’alcaldessa Ada Colau o el no –ara ha començat a girar– de la Generalitat de Catalunya mentre el titular de la cartera de Territori era Damià Calvet.

En el cas del colauïsme, el no és coherent amb la seva manera d’entendre la ciutat. Barcelona comença i acaba als límits administratius que marca el seu terme municipal. Ni és capital de Catalunya ni motor d’una realitat metropolitana. Barcelona, a la manera d’entendre de l’alcaldessa, ha de fer passes enrere, com si la ciutat hagi de tornar a una mena de paradís perdut previ a les tendències globalitzadores de les grans capitals europees. Per sobrar, hi sobra també el turisme. Barcelona, per als barcelonins. Des d’aquesta òptica, s’entén perfectament que la porta d’entrada i sortida que és l’aeroport no s’hagi de fer més gran. Ja estem bé com estem i, si poguéssim, estaríem millor anant una mica enrere.

En el cas del colauïsme, el no és coherent amb la seva manera d’entendre la ciutat: Barcelona, per als barcelonins

El no de la Generalitat, que s’acabarà revisant, parteix de l’equívoc que no cal fer una porta més gran, sinó que el que cal és que n’hi hagi més d’una, encara que siguin més petites. L’aeroport de Barcelona es queda com està i n’hi ha prou potenciant els aeroports de Reus i Girona. Tots els experts en la matèria consideren, però, que aquest és un argument més voluntariós que no pas encertat, en la mesura que es dona com a bona l’afirmació que diu que tres aeroports petits no en fan un de gran.

Sembla que, entre totes les posicions, la més pragmàtica ha vingut, novament, des de fora de la política. El món de l’empresa s’ha agrupat al voltant d’un manifest que demana l’ampliació i que, al mateix temps, aquesta es dugui a terme amb totes les garanties mediambientals que siguin necessàries perquè qualsevol dany inevitable a l’entorn hagi de compensar-se amb escreix, encara que això signifiqui l’encariment de les obres d’execució del projecte. Veurem si el sentit comú que traspua la petició de les més de dues-centes associacions empresarials signants del manifest és suficient per arrossegar les administracions públiques cap al sentit comú que tantes vegades es troba a faltar.