Lucía Delgado

No aportaré res de nou si dic que estar bé amb una mateixa fa que estiguis millor amb les persones que t’envolten, sigui personalment, a la feina o a la vida. I és que tenir cura d’una bona salut, tant física com mental, té un estalvi (diria que encara no quantificat) per a la societat. Les persones són més felices, es posen menys malaltes i tenen una vida més plena on desenvolupar-se productivament i reproductiva.

Aquesta obvietat em venia al cap fa poc a l’assemblea de la PAH de Barcelona de cada dilluns, quan a última hora de la tarda l’Amina ens explicava el seu cas i ens deia que ja estava programat el seu segon desnonament.

Mare de quatre menors a càrrec, fa tres anys va ocupar un habitatge d’un gran tenidor per poder accedir a una llar. L’Amina no té DNI ni NIE i això li genera el greuge, a ella i a la seva família, de no poder accedir ni a la mesa d’emergència ni a ajudes puntuals per fer front a la seva situació d’inseguretat residencial. La situació és desesperant per a les persones “irregulars”: sense documentació no poden treballar amb contracte, i com que no poden estabilitzar la seva situació, han de fer feines puntuals per sobreviure com poden.

La solució per a la família de l’Amina exigia poder posposar el seu desnonament i buscar solucions durant aquest temps. La desesperació de l’Amina en veure que la seva vida se li escapa de les mans va generar moments d’empatia i de comprensió a l’assemblea, però també d’impotència i de ràbia.

No pot ser que, en aquest cas, l’Ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat, on viu ella i la seva família, li digui que la solució al seu desnonament són tres nits en un alberg i buscar-se la vida després, o ocupar un altre pis. Com pot ser que la pròpia administració no sigui coneixedora de les lleis que eviten desnonaments?

No pot recaure en les entitats socials fer una triple funció: detectar problemes, proposar solucions i fer-les efectives

Ara per ara, les persones com l’Amina tenen al seu abast una eina que es va posar en marxa el passat 8 de març. I és que en els casos de les famílies vulnerables, acreditades com a tals pels serveis socials o les oficines d’habitatge i que estiguin ocupant des de fa més de dos anys un habitatge d’un banc o d’un fons voltor tenen el dret de formalitzar un contracte de lloguer social mitjançant el seu passaport.

Recentment, l’Agència de l’Habitatge de Catalunya va publicar una nota que precisava quina era la documentació que les famílies han d’aportar. Amb aquest aclariment s’han acabat les excuses: ja no es justifica continuar demanant documentació fins a l’infinit amb l’única intenció de dilatar el procés i no arribar a signar el lloguer social. Així doncs, es crea un criteri únic que ha d’impedir que els grans tenidors s’aprofitin de la desinformació i dilatin en el temps allò que estan obligats a fer en el termini d’un mes: l’oferta de lloguer social a tota família que compleixi els requisits un cop entregada la documentació. Si no ho fan, l’Agència Catalana del Consum podrà cursar les denúncies i sancions corresponents. A més, la mateixa agència ha fet un model d’informe per als serveis socials i les oficines d’habitatge pels casos d’ocupacions, per agilitzar els tràmits i no carregar de feina les professionals. Tot això gràcies a la pressió del grup promotor de la Llei 24/2015.

Cal informació i formació ràpida i efectiva. La situació d’emergència habitacional és de tal magnitud que s’ha d’estar a l’altura de les circumstàncies. La responsabilitat de fer complir la llei és de l’administració, i no pot recaure en les entitats socials fer aquesta triple funció: detectar problemes, proposar solucions i fer-les efectives.

El 89% de les persones que han participat en un estudi sobre el període 2018-2020 consideren que la seva implicació en les entitats els ha permès conèixer els seus drets en matèria d’habitatge i de subministraments. Pel que fa a la salut percebuda, el 74% diuen que la seva participació en la PAH i l’APE ha contribuït a millorar la seva salut. En concret, el 48% creuen que aquests espais els han ajudat a sentir-se més tranquil·les i a adquirir eines per solucionar el seu problema.

L’administració, i en concret les oficines d’habitatge i els serveis socials, han de canviar el seu funcionament en matèria d’emergència habitacional per poder fer possible una societat de persones informades, autosuficients i menys malaltes. El suport psicosocial és una eina més per poder arribar a solucionar els problemes d’aquestes persones de manera col·lectiva. Cal, per tant, (re)dissenyar l’atenció primària envers les persones que es troben situació d’emergència habitacional, afrontant la qüestió com un problema de model econòmic i social i no com un problema individual, i buscant espais d’apoderament familiar.

Lucía Delgado, portaveu de la PAH