Xavier Marcé

Algú va dir que la cultura és dels entorns que millor afavoreix la integració social. La cultura i l’esport. Jo crec que és una afirmació una mica relativa. L’èxit i la fama sí que ho són. De vegades de manera fàtua, però ho són. Quan la selecció francesa va guanyar el mundial de futbol del 1998, amb una bona quantitat de jugadors d’origen estranger, semblava que els problemes recents de la banlieue de París haguessin desaparegut. Va ser un miratge, òbviament. Els Zidane, Thuram i Karembeu eren herois nacionals, i per uns dies tot feia pensar que el racisme, l’aïllament i els conflictes socials s’havien solucionat. Quelcom similar va succeir a Sud-àfrica quan els Springboks, formats tradicionalment per blancs i considerats un símbol de l’apartheid, varen guanyar el mundial de rugbi del 1995. De sobte, l’esport podia esdevenir un vector d’unió en un país trencat per la brutalitat del racisme.

Si l’esport ens dona múltiples exemples de reconciliació momentània, la cultura no es queda enrere. Les músiques d’origen afroamericà, les llatines, el raï o les melodies subsaharianes han estat la base de les populars world-musics que varen implosionar a les ones a partir dels anys 90 del segle passat. El cinema, el teatre i tota mena d’indústria creativa són igualment un vector de reconeixement i un salt de qualitat (de vegades aparent) contra la desigualtat i la segregació.

Tots aquests exemples són casos d’èxit. Moments i situacions on el talent triomfa i se sobreposa a la irracionalitat, generant espais de consens social. Passada l’eufòria, hom es reconeix de nou en el que és propi i torna la crua realitat: la banlieue a París, el conflicte racial a Sud-àfrica, l’escassa accessibilitat als mercats de tants i tants artistes…

Hi ha quelcom, però, que se sobreposa a la lenta evolució de les nostres societats. Quelcom que troba en l’esport i la cultura un terreny adobat on créixer i esclatar: la passió. La passió és la plena autoconsciència d’una voluntat, la qual cosa, quan coincideix amb talent, esdevé una explosió de creativitat.

Heus aquí que penso tot això escoltant un concert de l’orquestra de Vozes a Nou Barris en plenes Festes de la Mercè. Ho escoltava i em preguntava quina mena de miracle apareix quan un grup de joves de barri, sense passar per l’ortodòxia acadèmica d’un conservatori, són capaços d’arrencar tota mena d’emocions a un auditori ple de gom a gom, segurament tan curt de fonaments musicals com jo mateix.

La cultura afavoreix la integració, però també ho fa qualsevol altra activitat viscuda amb intensa emotivitat

Vozes és un col·lectiu inspirat en el moviment musical que sorgeix a Veneçuela de la mà de Jose Antonio Abreu, el qual, a més de músic, educador i activista cultural, va presidir el Consell de Cultura d’aquell país. La seva tesi és tan simple com arriscada: qualsevol nen i nena pot aprendre a tocar un instrument si la música esdevé un llenguatge natural. Les partitures i els rigors acadèmics arribaran quan la passió i la voluntat ho requereixin. I, sortosament, aquest moment arriba sovint. A Nou Barris i a Barcelona en general, Vozes ha donat veu a centenars de joves callats. Un gran miracle en una societat on els estigmes socials encara existeixen i són durs de pelar.

A Ciutat Vella, el Taller de Músics porta a terme el Cabal Musical, un projecte similar que és essencial per dignificar el barri i donar perspectives de futur a molts nens i nenes. No és la cultura, malgrat que la seva capacitat d’evocació i de projecció és immensa, qui opera el miracle. És rascar del no-res allò que tots portem dins: la possibilitat d’apassionar-nos per explosionar totes les nostres potencialitats.

Hauria de passar amb qualsevol cosa: fent mobles, exercint de cambrer, pintant parets, dissenyant videojocs, plantant arbres o arreglant cotxes. Valguin els exemples per explicar el valor enorme que té educar passions i voluntats. Però no és tan habitual com voldríem.

La cultura, com l’esport, ens emmiralla perquè els diaris li dediquen moltes pàgines, i si la tractem com una activitat plenament normalitzada, afegeix als oficis tradicionals la seva capacitat de generar plenitud. Efectivament, la cultura afavoreix la integració, però també ho fa qualsevol altra activitat viscuda amb intensa emotivitat.

Si alguna lliçó hem de treure de la tasca de Vozes o del Cabal Musical és la tossuda recerca de la normalitat en una societat que encara té massa racons sense haver trobat el seu lloc al món.

Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris