Espanya encapçala la llista de països més preocupats pel problema de l’habitatge, segons l’estudi recent Housing Monitor del grup de recerca de mercats Ipsos. L’informe revela que el 74% dels espanyols creuen que no es para prou atenció a aquesta qüestió, situant el país per davant d’Hongria (71%) i d’Alemanya (71%). Aquesta preocupació reflecteix una problemàtica que afecta totes les capes de la societat.
Per a la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH), aquest nivell de preocupació no és nou. L’organització acumula 16 anys d’activisme lluitant contra els desnonaments i defensant el dret a un habitatge digne. Menys de la meitat de la població (un 48%) se sent satisfeta amb la seva llar actual, i vuit de cada deu persones creuen que no s’està seguint la “ruta adequada” per solucionar les desigualtats residencials. La crisi residencial afecta especialment els joves, però també s’ha estès a altres col·lectius. Les persones jubilades, que haurien de tenir la seva llar assegurada després d’anys de feina, afronten una creixent inseguretat a causa de l’encariment dels lloguers. Les persones de mitjana edat tampoc n’estan exemptes: un acomiadament, un ERO o una malaltia poden convertir una situació estable en una crisi residencial. Les famílies migrants també pateixen aquesta problemàtica, afrontant barreres per accedir a habitatges dignes o sent víctimes de contractes de lloguer fraudulents.
L’accés a un habitatge digne i assequible no és només una necessitat vital, sinó el pont que permet a les persones construir un projecte de vida. L’habitatge proporciona l’estabilitat emocional i econòmica necessària per avançar en altres aspectes: formar una família, emprendre un negoci o continuar els estudis. A més, tenir un habitatge adequat aporta dignitat i estabilitat psicològica. Professors de moltes escoles observen com el rendiment dels menors desnonats baixa dràsticament, ja que la inseguretat residencial afecta la seva concentració i aprenentatge. Aquest impacte també es reflecteix en la salut mental de tota la família, generant estrès crònic, ansietat i depressió. La inseguretat residencial erosiona la capacitat de les persones per portar una vida normal, afectant les seves relacions personals, el seu rendiment laboral i la seva integració en la comunitat.
Els desnonaments no només afecten les persones desallotjades, sinó també les que les envolten. Professors, bombers i sanitaris experimenten un impacte emocional significatiu per afrontar les conseqüències d’aquestes situacions en el seu entorn laboral i social. Els docents veuen com el rendiment acadèmic dels seus alumnes disminueix, els bombers s’enfronten al dilema ètic de participar en desallotjaments que contradiuen el seu rol de protecció ciutadana i els professionals de la salut atenen persones que pateixen trastorns d’ansietat, depressió i fins i tot malalties cardiovasculars derivades de la pèrdua de les seves llars.
Vivim un pols social entre l’avanç del capitalisme i el ressorgiment del col·lectivisme i de l’acció veïnal
La moratòria antidesnonaments, implementada el 2020 durant la pandèmia, ha estat clau per aturar 58.000 llançaments en els últims quatre anys, protegint famílies vulnerables. Inicialment, la suspensió de desnonaments havia d’expirar el 31 de desembre del 2024. No obstant això, gràcies a la pressió social feta per la PAH i el consens ciutadà, la moratòria s’ha estès fins al 31 de desembre del 2025. Aquesta extensió va ser possible després de mobilitzacions i negociacions que van obligar el govern a actuar, tot i el rebuig inicial al decret per part de Junts, PP i Vox.
Malgrat el panorama descoratjador, hi ha senyals d’esperança. Les mobilitzacions socials estan guanyant força a tot el país. N’és un clar exemple la Casa Orsola i el seu desenllaç. Són mesures temporals de contenció que reflecteixen la urgència de solucions estructurals i permanents. Altres col·lectius també s’estan despertant davant d’aquesta problemàtica. Per exemple, bombers de diverses ciutats s’estan organitzant per negar-se a participar en desnonaments, defensant el seu rol de protecció ciutadana. Aquests professionals consideren inacceptable ser utilitzats com a instruments per expulsar les persones de les seves llars.
Actualment, Espanya viu un pols social entre l’avanç del capitalisme i el ressorgiment del col·lectivisme i de l’acció veïnal. La societat civil ha demostrat la seva capacitat d’organització i resistència, però la veritable balança és en mans del govern. L’Estat té l’última paraula per decidir si la inclina cap als ciutadans o cap als interessos del capital immobiliari. La ciutadania no espera polítiques tèbies ni respostes parcials. S’exigeixen polítiques contundents d’intervenció estatal, que protegeixin el dret a l’habitatge i frenin l’especulació. La Constitució espanyola, a l’article 47, dona cobertura a aquesta intervenció en establir que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat” i que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret”.
La situació actual exigeix una reflexió profunda i una acció urgent. Les xifres i la creixent preocupació de la població reflecteixen una crisi que no pot abordar-se amb mesures temporals. La PAH fa més d’una dècada que denuncia aquestes problemàtiques i que proposa solucions estructurals, però les polítiques residencials continuen sent insuficients davant de la magnitud del problema. No obstant això, l’augment de la mobilització social ofereix una llum al final del túnel. La pregunta continua a l’aire: quin tipus de societat volem construir si l’habitatge, un dret fonamental, es converteix en un luxe a l’abast de pocs? La resposta no pot esperar. Mentrestant, la preocupació i el descontentament dels ciutadans continuaran creixent, juntament amb la necessitat d’actuar i l’esperança que la força col·lectiva pugui marcar la diferència.
Helena Afrodita, membre de la PAH de Barcelona
