Barcelona no seria Barcelona sense l’Eixample dissenyat a mitjans del segle XIX per Ildefons Cerdà. Amb una amplada de carrer de 20 metres, 30 als passeigs i 50 a la Gran Via, amb una densitat teòrica de 40 metres quadrats per habitant resident. Eren xifres considerades desproporcionades en una ciutat que no coneixia el cotxe de motor.
No entraré en la polèmica de l’encàrrec, perquè la ciutat resultant, si s’haguessin aplicat altres propostes de carrers estrets i alta densitat, hauria col·lapsat en les dècades de la “motorització”.
El gran Oriol Bohigas proclamava que en el planejament urbanístic no pot parlar-se de seny i rauxa, sinó de ciutat, civisme, civilitat i civilització, opinió que comparteixo. Aleshores ens hem de remetre a les anàlisis no només arquitectòniques, sinó des de la perspectiva del dret, la higiene, l’estadística, la geografia molt més enllà de Barcelona, la tradició religiosa, l’economia, la política, els costums del lleure, la filosofia de l’època…
Però, sobretot, Cerdà s’havia obsessionat des del seu viatge a Nimes l’any 1844, on queda atrapat per la imatge de formiguer de trens desplaçant persones i mercaderies. Aleshores imagina un futur a partir d’aquests anar i venir de milers, milions de persones d’un indret a un altre, cosa que fins llavors el radi de moviment vital era de molt pocs quilòmetres al voltant d’on es residia. És aquesta capacitat d’imaginar-se el futur la que fa que un estudiós de la seva figura com Fabià Estapé el qualifiqués de “Jules Verne de l’urbanisme”.
Barcelona és una ciutat de poca memòria, ultra selectiva, conjuntural. I la memòria és el que ens permet innovar
És aquest Jules Verne el que vol el tren al carrer Aragó portant catalans d’arreu de Catalunya al bell mig de la seva nova capital, i també és el que avisa que les vies de França tenen una altra amplada i serà un problema poder unir Barcelona i els pobles del seu voltant amb París.
El xamfrà és el gran recurs del pla Cerdà per convertir cada intersecció en una plaça. Consisteix a unir amb una línia obliqua els costats de les illes de cases en les seves cantonades i ampliar l’espai per a la circulació de vianants i vehicles. El pla de l’Eixample ho formula sense imaginar-se la circulació que arribarà a engolir la nova ciutat projectada.
Barcelona no seria la gran ciutat admirada arreu sense l’Eixample, per molt que les vicissituds polítiques hagin malmès la idea dels jardins a l’interior de les illes i hagin permès recreixements inacceptables. Però tota la regió metropolitana que creix al voltant de la gran ciutat tampoc seria el mateix sense aquest Eixample, sense aquesta quadrícula perfecta i folgada que en el seu dia va unir la vella ciutat emmurallada amb Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Santa Maria de Sants, Sarrià, Sant Andreu de Palomar, Horta, Gràcia… i que ara lidera i cohesiona una basta regió que s’estén des de Vilanova i la Geltrú fins a Mataró.
El xamfrà és un recurs propi dels eixamples, i la forma en què s’eixamplen les ciutats i les conurbacions metropolitanes marca la diferència entre qualitat o decadència. Alguns eixamples de ciutats metropolitanes encara prenen com a referent el pla Cerdà, amb jardins a l’interior de les illes. Durant el segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós va ordenar eixamplar les muralles de les ciutats del seu regne, Barcelona especialment, per permetre la seva expansió i “grandesa”. Barcelona és, però, una ciutat de poca memòria, ultra selectiva, conjuntural. I la memòria és el que ens permet innovar: fer el que altres no s’han atrevit a fer.
