«Atado y bien atado»
Franco
Dilluns, aquest dilluns passat, a tres de nou i tot just arrencant la setmana, allà, a les portes de la Ciutat de la Justícia –allà on també s’explica el país que som i que no som i que tragina maldestrament entre la crònica negra, la crònica groga, la crònica roja i, de vegades, la crònica rosa– va passar alguna cosa molt més que rellevant. Color memòria. Per primera vegada –en cinquanta anys–, una víctima de la repressió franquista, bruta i brutalment torturada al cau del dolor i dels horrors de Via Laietana, compareixia davant la nounada Fiscalia de Memòria Democràtica i Drets Humans. Per primera vegada, insistim-hi. Compareixia, inèditament fins ara, perquè el ministeri fiscal escoltés el seu testimoni. Per primera vegada en cinc dècades. I això gairebé ho explica tot, s’explica sol i no caldria afegir-hi gran cosa més, ara que commemorem –diuen, diuen, diuen– cinquanta anys en llibertat. D’impunitat, més aviat.
Qui arribava passades les nou del matí, a 82 anys i amb el seu caminador, era la Blanca Serra i Puig. Quatre cops maltractada i torturada en dictacràcia i en democradura, entre 1977 i 1982, és a dir, abans i després dels compassos de la modèlica Transició espanyola que tan poc modèlica s’ha anat demostrant en el pòdium de les impunitats. Algú va escriure fa molt que el problema més gran de la Transició seria explicar-la a fills i filles quan ens demanessin innocentment per què tanta impunitat, per què tant silenci i, al capdavall, a qui carai es va amnistiar de debò. O per què van dictar passar pàgina sense ni tan sols llegir-la o, pitjor encara, sense haver deixat escriure-la. O per què el primer poli de la democràcia resulta que era el darrer de la dictadura. O per què tots els repressors de la fosca i llarga nit franquista es van jubilar amb pensió pública. O per què el discurset habitual que ja no cola encara dirà que no es poden reobrir les ferides, quan del que es tracta és de poder-les tancar amb dignitat. Preguntes. Preguntetes. I per resposta, encara un silenci dens i espès.
La Blanca Serra condensa la revolta catalana, sempre pendent, que sempre va i ve, però que mai decau
I, així i tot, sí i als quatre vents: dilluns, aquest mateix dilluns, un sol fet ha capgirat la truita i ha aturat la roda impecable de l’amnèsia. A qui agrair, però, això que ha passat fa 48 hores després de 50 anys? És a dir, després de 438.000 hores d’espera i d’esperança; després de 26 milions de minuts de silenci? Diria que només ho podem atribuir –i agrair– a la perseverança tossuda dels seus protagonistes, a la constància invencible dels que mai han defallit i a les entitats memorialistes que ens conviden a mirar el passat per entendre el present i garantir el futur. Com les germanes Puig Antich, que tot just fa un any, i també després de cinquanta anys de lluita irreductible, van assolir, ni que sigui formalment, el certificat del govern espanyol que declarava nul el judici sota els valors de la reparació i el reconeixement. Talment com la Blanca i els dos precedents que l’han acompanyat en aquesta lluita compartida i col·lectiva. En Carles Vallejo i els germans Ferrandiz també ho van intentar fa poc, però la querella es va estimbar contra el mur judicial, que ha adduït desenes de vegades que no investigaran res emparant-se en l’amnistia del 1977. Totes tres denúncies, ben recents, s’han desplegat sota el paraigua de la campanya unitària Via Laietana 43, el suport jurídic i vital del Centre Irídia de Drets Humans i la implicació sempre activa d’Òmnium Cultural. Perquè també cal dir-ho: 50 anys després, Via Laietana encara no és un espai de memòria democràtica i un centre d’interpretació de la dictadura. I ho hauria de ser de totes totes amb la darrera llei de memòria a la mà. La responsabilitat, en aquest cas, no és atribuïble ni a Vox, ni al PP ni al búnquer judicial: és responsabilitat directa i única del, pretesament, govern més progressista de la història. I això que l’Ajuntament, el Parlament i les Corts Generals han reclamat que així sigui. Aquesta passivitat també esdevé –avui, ara i aquí– un altre mirall per reconèixer on som encara i tot el que ens queda per fer.
Passa, per sort col·lectiva i cal afegir-ho amb urgència, que la Blanca Serra condensa –per dir-ho en paraules de la seva enyorada germana, la historiadora Eva Serra– la revolta catalana, sempre pendent, que sempre va i ve, però que mai decau. Aquella constant històrica, que les ha vist de tots colors, que xiula a cau d’orella –com un dret universal que assisteix a qualsevol poble del món– que mai tindrem ganes de bords, tirans i lladres, i que cal oposar-se a qualsevol que –des de fora o des de dins del país– ens vulgui agenollats, callats i submisos. I aleshores, sí, podem acabar pel principi. Dilluns, aquest dilluns, allà a les portes de la Ciutat que encara és en aquest front de la Injustícia, per primer cop després de 50 anys d’endarreriments vergonyosos i imperdonables, ens diu exactament on som encara. Gairebé 10.000 dies després de la mort del dictador, per primera vegada, una víctima de tortures –la indomable Blanca Serra, que serà sempre sostre i serà sempre nostre– ha comparegut davant la fiscalia per narrar el que és inenarrable i donar el detall i el relat d’una impunitat que fa 50 anys que ens dura. A veure com ho expliquem a la canalla, Blanca. Per fi, aquest dia que ja no és de condemna i que, en realitat, sentencia 50 anys d’oblits i d’impunitat. Sigui el que sigui, gràcies per tot i per tant. T’estimem.
