«El meu món ja és un altre, però encara no el sé descriure. És al meu davant»
Montserrat Roig
Com que estava massa temptat de relacionar dos fets simultanis, per allò tan clàssic que dues notícies juntes ens fan entendre millor la realitat i ens endinsen més en l’era que vivim, he caigut de quatre grapes en la temptació. Primer fet. Demà, sense solució de continuïtat encara, la Fundació Arrels, al costat de moltes entitats socials, recordarà les 400 persones sense llar que han mort els darrers set anys a la ciutat de Barcelona. Des de l’octubre passat, només en un sol any, 80 persones sense llar ens han deixat. Abans d’hora. Perquè viure sense sostre mata, i mata tant que l’esperança de vida mitjana és de 55 anys, quasi trenta anys menys que la mitjana catalana. De tots ells, un 19% van morir literalment al ras i un 81% en hospitals o centres de convalescència. Les dades del darrer any empitjoren el retrovisor, potser perquè hi ha més dades, però des del darrer octubre, quatre de cada deu persones sense llar que van defallir de la vida –un 37%– ho van fer a la intempèrie del carrer. 29 persones en un sol any. I sí, sense cap autoengany, el localitzador geotemporal és el que és: Barcelona, segle XXI, any 22. Comptin, a més, que dilluns passat era 17 d’octubre, diada internacional per a l’erradicació de la pobresa, i les dades esclarien que el 29,4% de la societat catalana ja està en risc d’exclusió social. La memòria, capciosa i capritxosa, fa revisitar una frase gastada de Fèlix Millet sobre les altes esferes del poder: «Som 400 i sempre som els mateixos», deia ufanós i arrogant. Arran de carrer, a la perifèria de la perifèria, els altres 400 també: sempre són els mateixos de sempre. Memòria arran de terra, aquest octubre Arrels ha col·locat 400 plaques a tota la ciutat recordant-los als carrers on van sobreviure.
Segon fet, de dimecres de la setmana passada, quan la Fira de Barcelona acollia The District. Per ser suau, l’orgia dels fons voltors immobiliaris o la trobada de les sangoneres globals de l’especulació, que, per sort veïnal i ciutadana, van rebre una racional i raonable resposta, en forma de protesta, del moviment pel dret a l’habitatge de Catalunya. Sempre hi ha una porta per on escolar-se, val la pena saber-ho. Al festival carronyaire hi havia Azora, Apollo Global o Blackstone. Només aquest darrer fons, el propietari més gran de pisos de lloguer a l’Estat, disposa de 5.550 pisos a Catalunya. El 73% d’ells estan buits, segons dades oficials del registre de la Generalitat. A casa nostra, si és que hi ha cases d’algú, els grans tenidors disposen ja de 32.799 pisos buits. A propòsit de Blackstone, si un rememora temps no tan llunyans on alguns anticipaven que aquest país havia de ser la «Dinamarca del sud», valdrà la pena recordar que allà el Ministeri de l’Habitatge els ha titllat d’inversió infame i que ja han anunciat que intentaran que no entrin al país a fer negoci amb el país sencer. A l’Estat espanyol, en canvi, a Blackstone se’ls ha concedit la gestió del patrimoni públic de la SAREB. El febrer passat. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de broma.
S’hi recomptaran els que mai no compten per als que sempre ho recompten tot en la fira contínua dels feixos, els guanys i els fraus provinents dels sofriments aliens
Tot lliga i relliga. I sí, en lògica vampírica, el primer fet és clar que té relació, directa i indirecta, amb el segon. Gent sense casa i casa sense gent es diu, com a consigna i denúncia, fa massa. Que tot pot anar a pitjor i que no només són dos fets concrets, sinó multitud de realitats entrelligades, ho demostra el fet que aquell mateix dimecres es feia públic que l’Ajuntament de Premià de Dalt havia contractat Desokupa –mercenaris, matons i mafietes– com a assessors municipals en matèria d’ocupacions delinqüencials. Que el comunicat del consistori –que finalment s’ha fet enrere– reblés que Desokupa assessoraria en matèria de «resolució amistosa», quan tots sabem quins mètodes empren, és un dels eufemismes més salvatges, cínics i criminals de la dècada. Per cert, en l’informe més recent dels Mossos sobre ocupacions emprades per xarxes delinqüencials es destaca que són les més residuals: se situen en un 1,4% per lucre econòmic i en un 0,29% en relació amb el tràfic de drogues en els darrers cinc anys. El mateix informe –que recorda que la majoria d’ocupacions de pisos, exoficines bancàries o naus abandonades remeten a necessitats socials urgents de persones desemparades– comença amb un paràgraf d’evidència tan sintètic com preclar: «De fet, en el marc del sistema capitalista i de l’evolució de l’economia espanyola des de la fi de la dictadura, l’habitatge s’ha convertit en un bé subjecte a l’especulació, en el que ha primat l’interès econòmic per sobre de l’interès social. La perversió d’aquest dret històric ha desembocat en dues problemàtiques actuals: per una banda, l’ocupació d’immobles i, per altra banda, el desallotjament de persones dels seus domicilis». Punt i seguit.
Entre dos dimecres i tres fets se’n podrien esmentar molts altres: que els preus del lloguer han augmentat un 101% en 20 anys, que el parc català d’habitatge social no arriba al 2%, molt lluny de la mitjana europea (13% a Finlàndia, 23% a Escòcia, 60% a Viena), o que liderem, tristament i des de fa anys, el rànquing de desnonaments, a raó d’un desnonament cada 55 minuts i 27 al dia. Entre tots els fets, causes i efectes, serà millor triar un quart fet. Un quart fet que tragina entre el passat dimecres dels fons voltors i el dimecres que vindrà demà de les persones sense sostre. Entremig, per agafar-se a l’esperança com un ferro roent, caldrà recordar que aquest cap de setmana la Fabra i Coats de Sant Andreu ha acollit una nova edició de la FESC, la Fira d’Economia Solidària de Catalunya. En l’estricte present, parlaven de futur. No pas de l’alternativa democràtica, social i econòmica que hauria de venir, sinó de la que ja és aquí des de fa temps, per sort nostra, si posem atenció, escampem tot el que emboira la vista i mirem bé al nostre voltant: economia solidària, cooperativisme d’habitatge, xarxes de suport mutu, comunitats en resistència pel dret a la ciutat i mil alternatives ja disponibles.
Mentrestant, demà dimecres, a les set de la tarda, a la plaça de la Catedral hi haurà una altra trobada, ben distinta de la de dimecres passat, de desenes d’entitats socials, d’Arrels a Metzineres, del Centre d’Acollida Assís a l’Hospital de Campanya de Santa Anna, de Càritas a l’Associació de Dones Marroquines. S’hi recomptaran els que mai no compten per als que sempre ho recompten tot en la fira contínua dels feixos, els guanys i els fraus provinents dels sofriments aliens. Potser per això, matemàtica bàsica, ells tenen els seus 400. I nosaltres, els nostres. Que rememorarem demà.
