Urbanització de Bellmar

Casa a la urbanització de Bellmar, una de les zones més riques de la regió metropolitana. Foto: Albert Alexandre

No és nou: l’àrea metropolitana és cada cop més desigual. Mentre en barris de Sant Adrià de Besòs la renda anual per càpita voreja els 4.000 euros, en altres indrets de la regió, com la urbanització de Bellmar (Castelldefels) –on viu Leo Messi–, la renda supera els 30.000 euros per persona.

El que sí que és nou, tal com demostren els investigadors del llibre Efecte barri, que ha comptat amb la participació d’integrants de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), és que aquesta desigualtat cada vegada està més segregada.

Els barris més rics i els barris més vulnerables pràcticament no es toquen. Així ho explicaven aquest dimecres en la presentació del volum els investigadors que hi han col·laborat, en el que ha suposat una recerca de tres anys.

Segons Ismael Blanco, de la UAB, la desigualtat i la segregació han augmentat els darrers anys a la regió metropolitana. Si el 2001 hi havia 166 seccions censals (4,8% del total de seccions a la regió) amb rendes baixes, una dècada després eren 352 (9,7%). Passa el mateix amb les zones riques. El 2001 eren 58 (1,7%), mentre que el 2012 eren 262 (7,3%). “La tendència ha augmentat encara més els últims anys”, deia Blanco.

Tanmateix, segons explica l’investigador, la segregació al territori no és tan elevada com en indrets de, per exemple, França. Tot i que la desigualtat general a Espanya és més alta, els nivells de segregació són menors. Això fa que a Barcelona encara no ens trobem amb barris profundament vulnerables com els que sí que té, per exemple, l’extraradi de París.

JA NO ÉS COSA DE BARRI
Sens dubte, un dels elements més sorprenents de l’estudi és el que fa referència a la nova distribució dels barris rics i pobres. Fa uns anys, cada municipi tenia les seves zones amb rendes altes i baixes. Ara, però, aquesta dinàmica està canviant. “La segregació es produeix a escala metropolitana, entre municipis, i ja no entre barris d’un mateix municipi”, apuntava Blanco en la presentació del llibre. “Alguns municipis atrauen rendes altes i altres de baixes”, afegia.

Aquest element és perillós, ja que crea municipis amb alts ingressos i d’altres que no en tenen. I això en què es tradueix? En més o menys equipaments públics. Així, els municipis amb rendes baixes acumulen el 15,27% dels equipaments, mentre que els més rics en tenen el 27,66%. D’altra banda, mentre que els equipaments més presents als municipis vulnerables són els mercats municipals, als rics hi ha més escoles, centres culturals o equipaments esportius.

COM HEM ARRIBAT FINS AQUÍ?
“La segregació no és el reflex o la causa de la desigualtat, sinó que és una cosa i l’altra al mateix temps”, explicava l’editor del llibre, Oriol Nel·lo. Amb aquesta frase afirmava que l’aïllament entre zones riques i zones vulnerables no només es pot explicar per les rendes. “Hi ha molts elements que hi intervenen”, deia. Es referia al preu de l’habitatge, a la segregació escolar, a la contaminació o a les oportunitats laborals.

És per tots aquests motius que, segons l’investigador, per acabar amb la segregació “calen polítiques socials, però no només”. “També fan falta polítiques urbanístiques”, conclou.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram