Metro

L’administració considera que hi ha zones que no estan dissenyades pensant en la seguretat de les dones. Foto: ACN

L’espai i els transports públics no sempre són segurs per a les dones. Les dades en el cas de l’àrea metropolitana així ho confirmen i, segons un estudi elaborat per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), el 57% de les usuàries habituals del transport públic han patit alguna mena d’assetjament en els últims dos anys.

Per tal de construir ciutats més segures, a finals de l’abril passat la Generalitat de Catalunya va fer públic un nou projecte que té com a objectiu elaborar una guia destinada als tècnics d’urbanisme i mobilitat, perquè quan hagin de planificar actuacions a l’espai públic puguin “incrementar la seguretat de les dones, les nenes i altres col·lectius vulnerables”.

Segons la mateixa administració, l’assetjament sexual i altres formes de violència sexual en espais públics són quotidianes. “Constitueixen una àmplia gamma de comportaments sexuals no desitjats”, diu la Generalitat. Es refereix a comportaments no verbals com mirar fixament, gestos indecents, ser fotografiada sense voler-ho, invitacions sexuals o tocaments, assalts i palpaments.

Una mirada diferent

A ulls de les institucions públiques, aquesta mena de delictes sempre s’han tractat des d’una perspectiva “social o psicològica”. Per aquest motiu, la guia que es planteja fer la Generalitat, i en la qual invertirà quasi 25.000 euros, s’encamina en una línia diferent. “L’ordenació urbanística amb perspectiva de gènere té com a objectiu construir un espai compacte i divers que sigui segur i acompanyi les dones”, afirmen els documents del projecte.

Alhora, la Generalitat critica que el consell més habitual per prevenir la violència sexual a les ciutats sigui evitar “estar al lloc equivocat i al moment equivocat” i que les estratègies preventives més comunes consisteixin a “millorar la il·luminació i instal·lar càmeres de vigilància als llocs anomenats terrorífics”.

Per tot això, la guia vol anar un pas més enllà i posar el focus en “les característiques espacials dels llocs en relació amb els aspectes temporals on es produeix l’assetjament sexual”. Dit d’una altra manera, el problema no és tant controlar el que passa en espais on no hi ha ningú, sinó dissenyar indrets on hi hagi vida.

WhatsAppEmailXFacebookTelegram