Cada vegada que escolto la paraula ‘unitat’ reafirmo que el concepte s’ha erosionat fins a buidar-se gairebé de sentit.

Unitat per aquí, unitat per allà. I se segueixen exigint llistes unitàries cada vegada que estem cridades a les urnes. I segueixen exigint llistes unitàries sense reclamar-ho a tots els partits independentistes. L’esquerra anticapitalista donarà suport a la tradició convergent, tot i compartir part d’un projecte polític? Llavors, de què parlem quan parlem d’unitat?

No és cap notícia si dic que la societat catalana és diversa. I la proposta guanyadora ha d’anar en aquesta línia. Si volem que la societat se sumi al nostre projecte aquest ha de ser divers.

Recordem l’1-O com a exemple d’unitat social. Doncs bé, no hi havia una campanya única, sinó una de la CUP, una d’Esquerra Republicana i l’altra del PDECAT. Sumades a altres campanyes com les d’Òmnium Cultural, l’ANC, Universitats per la República i mil iniciatives més. L’1-O vam guanyar fent sortir els demòcrates en massa de casa seva per anar a votar.

Com el tres d’octubre, quan el teixit social també va aturar el país davant l’onada de repressió. L’única unitat guanyadora és aquella que ens remet al consens ampli, a l’acord de totes les parts; i després a defensar-la cadascú en el seu àmbit, a aconseguir escombrar tothom dintre el nostre projecte. Però cal reflexionar de què parlem, quan parlem d’unitat. Perquè només n’hi ha una de guanyadora.