Ja sabeu la seqüència dels fets. Un fa un tuit dient que hi ha una part de l’independentisme que és absolutament irrecuperable, a la qual “s’hauria de proporcionar ja el seu propi territori, com més petit i aïllat millor, perquè no contagiïn el seu odi, fanatisme i estupidesa a la resta de la població”.

Després, Francesc Trillas, secretari d’Economia i Hisenda del PSC, li respon que sí, que “se’ls hauria de proporcionar una mena de territori amish”. I el que fou senador de Podemos fins fa quatre dies, Óscar Guardingo, remata la proposta apuntant que aquest territori escollit podria ser Cadaqués, perquè “té dos avantatges: molts ja hi tenen casa i només s’hi arriba per una carretera”.

Bé. Que l’esquerra espanyolista a Catalunya no pugui refredar la seva batalla política històrica contra Convergència és habitual i a vegades necessari. Que correlacionin de manera gairebé absoluta l’independentisme amb Convergència és una tristeta rutina diària; un esport, tal com fer coreografies als balcons. Però aquest creixent odi cap a una minoria nacional, aquest odi que ara llueixen obertament… això és menys freqüent. Això s’està destapant ara. I no n’hem de tolerar ni mitja frase.

Què passaria si fos al revés? Què passaria si gent amb pes dins del sistema de partits independentista parlés, amb actitud condescendent, d’arraconar els comuns en una població concreta i aïllar-los? O si es plantegés de fer el mateix amb els votants de Ciutadans o de qualsevol altra ideologia. L’Estat cremaria, tota la maquinària mediàtica, política i judicial es posaria en marxa per esclafar el supremacisme, el feixisme i tots els altres ismes del món amb accent català.

Uns i altres s’uneixen contra un mateix objectiu, que no és altre que una minoria nacional que rebutgen

Lamentablement, però, quan aquest odi va adreçat a l’independentisme, això no passa. Hi ha barra lliure. I no només es poden plantejar tals esquemes, sinó que ho pot fer, sense conseqüències, gent amb càrrec. I no només ho pot fer gent amb càrrec, sinó que ho poden fer en obert, en una conversa a Twitter, amb la calma que saben que els dona la total impunitat.

Una impunitat que gaudeixen fins i tot aquells que s’autoproclamen d’esquerres. Perquè saben que, en aquest cas concret, el pèrfid Estat contra el que han lluitat tantes vegades els protegeix. L’enemic passa a ser un aliat i la dreta s’abraça amb l’esquerra. Aquí l’Estat és un dels seus, i uns i altres s’uneixen contra un mateix objectiu, que no és altre que una minoria nacional que rebutgen. Tant se val el que deixin anar, tot quedarà emmarcat dins les seves lleis patriòtiques, tot serà comprensible, autoritzat, lògic. Tot els anirà bé.

Aquesta és la gran diferència entre Guardingo o Trillas i nosaltres. La impunitat a l’hora d’esclafar, com sigui, una ideologia específica. La connivència amb tota la força d’un estat; una aliança macabra que, per cert, també atempta contra altres classes treballadores pel simple fet d’anar lligades a altres sentiments nacionals.

Però tenen aquesta perillosa hipocresia completament assumida. Tant, que l’exhibeixen cada vegada més. Tant, que se’n mostren cada vegada més orgullosos. Tant, que a les seves biografies de Twitter encara hi llueixen lemes com “Llibertat, igualtat, fraternitat i sostenibilitat”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram