Carlo Ginzburg, estudiós de la cultura de l’oblit, es va proposar descobrir els senders recòndits de la societat recollint les vivències allà on els problemes s’expliquen. La crueltat de la distància entre les grans proclames i la realitat dels fets: un univers humil on ressonen els budells de la nevera, la vida d’una mare amb els seus fills en una habitació llogada de 4 metres quadrats , la nena de 8 anys amb les claus de casa tot el dia a la butxaca, sola, comprant, jugant, estudiant, fins que arriba la mare ben entrada la nit.
El Nobel francès Jean-Marie Le Clézio ha escrit, recentment, que la forma en què ens comuniquem és un fidel reflex de la nostra mirada. L’imperi de les metàfores va ser la tesi de George Lakoff, ell ens va suggerir vigilar l’àmbit dels símbols, doncs, deia, exerceixen un gran domini sobre la imaginació i les nostres conductes: “Qui sap associar una determinada figura a un comportament té molt de guanyat en l’abús a la gent”.
La metàfora és una eina molt potent que ajuda a conformar la nostra manera de viure el món. Pot manipular emocions i, també, idees. És un mecanisme que tenim des de la infància i que ens indueix a entendre el que ens envolta amb el seu impacte inevitable, regulant la realitat: ens orienta, ens confon, ens explica, ens afecta, fins que la perdem de vista perquè se n’ha anat d’allò aparent, resta en l’inconscient cognitiu, com indica Manuel Froufe. De vegades són cops de totxana que produeixen blaus al cervell, fan mal quan són trucs mentals per guiar la presa de decisions, quan dibuixen una joventut bàrbara, ignorant, apàtica. Quan piquen a les poblacions suburbials pobres parlant de les seves múltiples problemàtiques, com l’addicció a les drogues, la violència, el robatori, l’embaràs d’adolescents… Diferents col·lectius pateixen aquesta agressió estigmatitzada: dia negre, marea negra, mercat negre… També en la diversitat sexual, també cap a altres ètnies, contra altres llengües. És l’up-down, el positiu és a dalt, el negatiu és a baix. La capacitat o incapacitat de sostenir-se, la submissió, l’abandó, la fragilitat emocional, la depressió, el malaltís, l’immoral i brut; les vulnerables, nàufrags que no toquen terra ferma… Al·legories que són gerros d’aigua freda, precedeixen, amb perversió, la ruptura dels vincles socials.
És més que una qüestió de llenguatge, és la capacitat per imposar una determinada percepció que incideix en les reaccions de rebuig com ho fa l’insult. És el Panòptic dels que esperen la seva part del pastís, l’autoritat “terapèutica” del paternalisme que s’aprofita del sofriment de les víctimes, canviant les “guerres” per “conflictes armats”, “l’acomiadament” per “un ajustament de plantilla”. El nostre criteri no pot estar basat en un mecanisme autòmat, necessitem ser conscients que es tracta d’una gran eina política sobre el pensament per vigilar això que es diu: que la culpa és de l’altre. L’abús de les paraules hauria de ser canviat per la decència i l’honestedat. Massa aplaudiments per a tan pocs drets. Tant de bo que l’experiència comuna de l’afartament fes més soroll a les urnes, perquè la llibertat, més que un eslògan polític, és un crit d’esperança, una força elàstica per recuperar l’estat d’equilibri natural, és a dir: resistir-se a l’interès d’alguns per la deformació.
La mentida i el patiment són un magnífic duet on l’inspirat concertino mou els malucs davant un consum capritxós que cotitza molt fort en el mercat. “I aquest dolor que enyora o desconfia, la tremolor d’una llàgrima reprimeix”, va escriure Antonio Machado.
