La sàtira, repartida equitativament, no és masclisme. La crítica política no és masclisme. Les febleses de les persones, de cadascun de nosaltres, no són masclisme. Són febleses. L’humor que retrata realitats asexuades no és masclisme. La ràdio no és masclisme. La televisió no és masclisme. El victimisme no és masclisme. És victimisme.
Si haguéssim de repassar tot el que no és masclisme, no acabaríem. Perquè el masclisme té una virtut i un defecte molt concret, i és que només sol ser allò que és. Tot el que no sigui masclisme, no ho és. És així de simple, de curiós i de fascinant. Per tant, la llista de coses, comentaris i fets que corren pel món i que no són masclisme és inacabable, infinita. No hi ha prou arbres al món per arrencar-los d’arrel, fer-ne milions de tones de paper i anotar-hi sense descans tots els conceptes que, per naturalesa, no són masclisme. No proveu de fer-ho, perquè morireu amb la ploma a les mans. El no masclisme és immens, inexplorable.
El riure, per exemple, tampoc és masclisme. Ni l’hivern. Ni una pilota de bàsquet. Anar al dentista no és masclisme. Que caigui Twitter no és masclisme. Les flors no són masclisme; que es panseixin, tampoc. I regar-les, encara menys. Una taula parada no és masclisme. I tampoc ho és una taula parada el dia de Nadal, és igual, el dia és irrellevant. Anar al cinema no és masclisme. I no anar-hi, tampoc.
Arribar tard a una cita no és masclisme, és impuntualitat. I arribar-hi massa d’hora és ànsia, pura ànsia. Una cervesa no és masclisme, el teu cunyat no és masclisme, una opinió divergent no és masclisme. La bateria del mòbil fonent-se no és masclisme, la tramuntana no és masclisme, i ser president de mesa en una nit electoral no és masclisme. És una putada. La carrera de Periodisme no és masclisme. Ni el Madrid guanyant la Champions. Res que no sigui masclisme és masclisme. I el que tampoc ho és, fixeu-vos que boig, el món, és el no masclisme.
Aquest article no és masclisme. Els que corren per aquí tampoc ho són. L’únic que és masclisme, confirmat, però masclisme del bo, és el masclisme. El masclisme és masclisme. Punt. La resta són altres coses, però no masclisme. Són atacs, crítiques, incendis, opinions, ironies, queixes, rancúnies, consells, venjances o parers diversos, però en cap cas masclisme. Són somriures de nens, portes rovellades, animals copulant, parades de metro, muntanyes del Canigó, carreteres mal senyalitzades, calçots menjats amb guants, però no en digueu masclisme.
Cada cosa té el seu nom, i si té un nom és perquè té una definició. També el masclisme. Aboquem totes les forces que ens regalen les ments evolucionades del segle XXI per combatre’l, però no l’engrandim encara més atorgant-li mèrits que no són seus. El masclisme és el que és, que malauradament ja és molt, i la resta és tot allò que seria masclisme si realment fos masclisme.
No engrandim un monstre fastigós per interessos particulars o col·lectius, perquè la bèstia ja és prou voluminosa i cavernària per anar-la alimentant a base d’estupidesa humana.
