Tenim Albert Rivera molt tovet. Es troba en un moment complicat de la seva dilatada vida de sensatesa política. I això s’ha d’aprofitar. El que no ens podem permetre és no treure profit de l’explosió de bipolarisme que ha protagonitzat el lideríssim de Ciutadans aquests últims dies. S’hi ha de parlar i s’ha de fer immediatament, abans que sigui massa tard.

Fa unes setmanes, l’estrella d’Orient de la nova dreta espanyola, el far que guia els vaixells responsables, l’oracle de la moderació nacionalista, va fer un seguit de promeses en plena campanya electoral. Unes promeses que finalment van quedar en això, en promeses.

Eren aquelles afirmacions grandiloqüents en què es parlava de renovació, de no ser la crossa del PP, de no entrar en un govern de Mariano Rajoy, de no facilitar-li tampoc la investidura, de fer totes les reformes que calguessin per capgirar el país. Eren promeses que ja havíem sentit uns mesos abans, durant les eleccions del 20D, però amb formulacions diferents. Aquelles que asseguraven que no es pactaria amb el PSOE, que amb l’esquerra del bipartidisme no es podia formar govern, que serien implacables amb la corrupció, i totes aquelles meravelles.

El cas és que Albert Rivera ha triturat pràcticament tot el que ha promès, i ho ha fet amb una rapidesa admirable. Mai ningú, ni tan sols la casta més apoltronada, havia dilapidat la seva paraula amb tanta lleugeresa. S’ha contradit en tot el que ha pogut, ha fet el revés del que deia que faria, ha actuat com mai havia predit actuar. I encara som a l’inici del seu llegat, tot just acabem de començar.

Per això és tan important que els líders polítics de l’independentisme aprofitin aquest context fabulós per parlar-hi, i que no esperin a demà per fer-ho. És el moment perfecte per desencallar el procés.

Teníem el gran desllorigador del conflicte al costat i, oh cecs, no volíem veure-ho. Ràpid. Que corrin a parlar amb l’Albert i que li donin un copet a l’esquena, que li parlin amb tendresa. Que el tractin bé, que és l’únic que demana. Que li proposin algun càrrec que hagi quedat pendent, o una presidència de la república. Que li assegurin unes hores al mes de televisió en directe, o més portades a la premsa estatal.

Que facin el que creguin oportú, però que vagin a parlar-hi amb qualsevol oferta mínimament decent. I ja ho tindrem fet.

Ni RUI, ni DUI, ni 11S, ni res. Si es fan les gestions que s’han de fer i Rivera acaba incomplint la seva enèsima base electoral, posicionant-se fins i tot a favor del procés, l’independentisme podria aconseguir una majoria absolutíssima històrica.

Amb la suma dels 25 escons de Ciutadans, el Parlament podria tenir de sobte un 72% dels seus diputats favorables al nou estat. Molt més que els famosos 2/3 del total que de vegades se solen reclamar. Amb aquestes xifres, la desconnexió definitiva seria ja un fet, una realitat.

Què, ens hi posem, o preferim esperar 300 anys més que aparegui un nou Albert Rivera salvador que coroni el procés?

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram