La gent està farta d’un Estat repressiu on sempre perd la partida el mateix. Ja no val la queixa. No val dir que la memòria ni oblida ni perdona. Ja no val dir prou. Les paraules no només se les emporta el vent. Hem après que les paraules queden sepultades sota els murs de les presons. Ja no val cantar, ja no val escriure, ja no val res quan no pots sortir al carrer decidit a desfer el nus que ofega la teva llibertat.

Res val quan el debat és la contundència de les manifestacions. Si no ens deixen expressar, ells en són els culpables. No es pot jugar brut i guanyar la partida. Qui rep l’agressió? La façana falsa d’una societat inventada o les persones acorralades i apallissades en un carreró sense sortida? Que un noi surti amb l’anhel de desfer el nus que ens oprimeix i acabi rebentat pels robocops, titelles de qui escampa la llavor de l’odi sobre una terra que vol ser lliure, deixa clar què està passant al carrer i qui està rebent l’agressió.

No em dol el contenidor cremat. Em dol veure la cara del Nil, i els ulls rebentats.