El 25 d’octubre de 2019 es va celebrar el 8è Congrés Nacional de la Gent Gran, on es van aprovar dues ponències que marquen el camí de les persones grans del futur i les polítiques d’adaptació de la societat a l’envelliment, atès que el procés d’envelliment de la població s’enfronta en els darrers anys a un nou repunt. Això és resultat, per un costat, del manteniment en l’augment de l’esperança de vida i, per l’altre, de la caiguda de la natalitat i de la sortida de població jove del nostre país.
La població de gent gran és cada cop més nombrosa i vivim més anys; per tant, cobrir les necessitats d’aquestes persones es converteix en una de les prioritats principals del model de benestar.
Cal tenir en compte l’estat de salut i grau d’autonomia de les persones grans i ancians per assegurar els recursos suficients perquè la qualitat de vida de les persones afectades siguin el millor possible. En els últims anys, les retallades en sanitat, la manca de desenvolupament de l’atenció a la dependència i el major i el menor desenvolupament dels serveis socials estan afectant en gran mesura la població gran.
D’altra banda, la seguretat econòmica de les persones grans està determinada per la cobertura del sistema públic de pensions, un model que es basa principalment en un dret generat a través de cotitzacions durant els anys d’ocupació laboral, que determina igualment la quantia de les prestacions econòmiques. Malgrat la seva àmplia cobertura i l’augment progressiu de les pensions mitjanes, aquest model no deixa de ser desigual, donat que reflecteix les desigualtats prèvies en el mercat de treball i dona lloc a quanties econòmiques considerablement diferents i dispars, especialment entre homes i dones. Les disparitats en el mercat de treball actual permeten avançar que les diferències es mantindran en el futur.
Les desigualtats en el mercat de treball actual indiquen que les diferències en les pensions es mantindran en el futur
Les pensions públiques s’han convertit en un dels principals recursos econòmics de les famílies, fins al punt que, en els darrers anys, cada cop hi ha més llars que depenen d’aquestes pensions. Cal dir, també, que les dones grans, que perceben pensions més baixes, tenen un major risc de pobresa que els homes.
Dir també que, en els darrers anys, està cobrant rellevància la visibilització de les situacions de discriminació a les persones grans, que condicionen la seva autonomia física i econòmica. El maltractament a les persones grans representa la punta de l’iceberg que encara ha de sortir a la llum en tota la seva dimensió. S’estan desenvolupant jurídicament eines per prevenir part d’aquestes situacions, però encara queda molt per fer per dotar de recursos a les persones majors per prolongar la seva autonomia i augmentar la seva seguretat. Això és especialment rellevant en el cas de les dones, que pateixen violència masclista en un grau encara molt poc visibilitzat. El treball coordinat i integral per part de les institucions públiques és imprescindible per treure a la llum aquestes situacions i combatre-les.
Per tot això, les administracions han de prendre consciència dels reptes que suposa el progressiu increment de l’envelliment a la nostra societat, ja que representa un desafiament global, i que calen polítiques transversals per fer-hi front. Per altra banda, revertir el procés demogràfic de la manca de natalitat, l’impuls real de polítiques d’igualtat efectiva entre homes i dones i un nou model productiu, d’ocupació i de protecció social són altres dels reptes socials que cal abordar de manera urgent.
