El popular Mariano Rajoy, candidat a convertir-se en inquilí de La Moncloa, s’ha despenjat aquest cap de setmana amb l’afirmació que en cas d’arribar a la presidència de l’Estat espanyol està disposat a posar fi a la llei que empara els matrimonis homosexuals, fins i tot en el cas que el Tribunal Constitucional (TC) declari que no són incompatibles amb la Carta Magna i es compromet a anul·lar –al menys– dos apartats de la legislació de l’avortament. Aquestes afirmacions són per si mateixes un evident avanç del seu quadern de bitàcora presidencial, tan sinistre com fins ara ocult: l’abril del 2007, com a convidat del novedós Tengo una pregunta para usted de TVE, Rajoy no va voler aclarir si, com a president, aboliria la llei de matrimonis de gais i lesbianes tot i que el seu partit l’havia recorregut davant el TC. Fent gala de la seva ambigüitat verbal, com a bon gallec, va respondre: “Si el meu fill fos homosexual, assistiria a la seva boda, però li aconsellaria una unió de fet”. Jo em pregunto: Per què algú amb aquests principis estaria disposat a perdre el temps acudint a un acte en el que no creu? Segons el PP, partit en el qual també deuen haver militants i simpatitzants homosexuals, la continuïtat de la llei no estaria segura si els conservadors aconseguissin una victòria electoral a nivell estatal. Fins i tot en el cas que el TC declari que no són incompatibles amb la Carta Magna, repeteixo. Poc o nul respecte té el candidat que Aznar va imposar amb el dit (dit, dit, dit; amb la mà, mà, mà) en les sentències del Constitucional quan van contra els seus interessos; quan van contra dels de Catalunya, li entusiasmen. I encara més si la punta és un recurs contra la voluntat estatutària d’un país. Rajoy és un home de “recursos”: té un sou de 6.000 euros “i bastants més nets al més” més la seva assignació de 3.000 com a diputat. President? Perquè? Per a què?
