Quan un projecte urbanístic aixeca polseguera i el millor seguiment el fa el periòdic de casa, és una petita victòria. Quan els que l’han tirat endavant et critiquen, també ho és. “No hi ha res més periodístic que resistir la vanitat o la ira de l’ídol del poble”, escrivia ja fa uns anys Ramon Besa en un article titulat Fugint de la notícia. Un text que hauria de ser de lectura obligatòria a les universitats on s’ensenya aquest ofici, en hores crítiques, del Periodisme.

Sobretot en aquelles on la premsa de proximitat es tracta com es mereix. On tenen clar que ja fa anys que les publicacions locals, almenys les que estan ben fetes i tenen empreses editores compromeses al darrere, han deixat de conformar-se a ser una escola de periodistes. On saben que s’han consolidat com una opció igual de vàlida per fer carrera i guanyar-se un sou explicant històries, que no és poca cosa.

Cada cop som més els que fem premsa de proximitat digna. Començant pel Vallès Oriental, on el periodisme local gaudeix d’una llarga trajectòria. Penso en els que ens resistim a rebaixar el llistó que ens autoimposem. Els que, sent conscients que els recursos donen pel que donen, també sabem que les coses sempre es poden fer millor. Els que som autoexigents i ens emmirallem en els grans, malgrat tocar de peus a terra. Els que creiem en el periodisme més genuí. En aquest que, lluny de l’anonimat de la premsa generalista, t’exigeix aguantar la mirada de l’alcalde que has fet emprenyar amb el reportatge crític.

Però mentre alguns hem suat tinta –mai millor dit– per professionalitzar-nos i oferir un periodisme ambiciós a l’altura de les exigències dels lectors i dels anunciants, la cultura mediàtica a la política municipal no ha progressat al mateix ritme. De fet, m’atreviria a dir que a l’altra banda no s’han fet els deures. O si ho voleu –en l’era del llenguatge políticament correcte–, no s’hi ha posat el mateix interès. I sense aquest factor, l’objectiu de mantenir una bona premsa de proximitat a la comarca –i arreu– encara és més difícil. Però no impossible.

Escombrant cap a casa, m’agradaria acabar amb el cas de Línia Vallès, avui que estem d’aniversari. Una capçalera que ha marcat l’actualitat dels últims mesos amb unes entrevistes polítiques que han tingut molt ressò. I ho ha aconseguit fent PERIODISME. Sí, en majúscules. Perquè de periodismes se’n fan molts, però pocs que valguin la pena. I només aquests últims són els que poden fer que els lectors –i els anunciants– hi confiïn. Que hi apostin. Tornant a Ramon Besa, no podem fugir de la notícia: l’hem de perseguir. Costi el que costi. L’ofici es tria. I aquest és així.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram