Amb el panorama polític actual, és evident que els mitjans de comunicació cobren especial rellevància. Sempre la tenen, però… fins a quin punt en moments de crisi en la nostra societat ens mostren la realitat?

L’àmbit de la transmissió de la informació és un terreny delicat. Els mitjans, i això inclou qualsevol d’ells, mai han volgut ser un mirall de la veritable realitat, perquè aquesta és una construcció: la que al final fa cadascú individualment. No existeix el que no sabem, existeix allò que té una paraula, un concepte, un símbol, una comprensió. I saben com jugar amb això, però principalment són experts en una altra cosa: les ideologies i el poder. Els mitjans són institucions que principalment tenen la funció d’informació i entreteniment, però també serveixen per a l’expressió i per qüestionar-se públicament les ideologies dels que ostenten el poder i dels que, si poden, abusen.

L’educació té molt a veure amb la simbologia i la construcció que fem. Aquest procés és essencial per entendre el món en què vivim, però no ens hem ocupat gaire d’adquirir-lo bé. Amb els mitjans de comunicació, el sentit de què passa no el troben les persones, sinó el sistema. És a dir, allò que es representa no simbolitza persones, sinó sistemes dels quals es produeix la transmissió d’una ideologia concreta que els acaba afavorint. Per això, cada vegada costa més identificar-se amb alguna posició o amb alguna mentalitat. Hi ha una crisi de la identificació, perquè no aconseguim adonar-nos com, a poc a poc i sense ser conscients, anem adquirint unes idees gràcies a la imposició d’una determinada cultura de masses, que ens homogeneïtza i, per tant, ens fa menys lliures, menys diferents, amb menys pensament crític, però més iguals a tota la resta de la societat.

Hi ha una crisi de la identificació: a poc a poc anem adquirint unes idees gràcies a la imposició de la cultura de masses

Ens trobem que, al final, els mitjans mostren que són actors socials i polítics, que creen la realitat segons uns paràmetres que s’adapten als nostres consensos. Quan ens trobem en un conflicte de repercussió mediàtica, més que recórrer a la cooperació, la majoria de vegades recorren a la confrontació. La producció d’una notícia és un treball de discurs i la majoria de vegades es parteix del titular, que des del punt de vista del lector o espectador, serà el més important. Però és important saber que comprendre una notícia no significa que hàgim comprès el que ha passat, i per això recorrem a la memòria social, on les actituds i la ideologia són la base que ens facilita una consciència de pertinença a un grup o un altre. I d’aquí poden sorgir els prejudicis, que es produeixen i reprodueixen a través dels mitjans, projectats per aquella veu que té accés a crear el tòpic, quasi sempre el mateix que selecciona les fonts, i amb el control de manipular i controlar el context, ja que té més facilitat per accedir-hi. Qui té una sobrepresència segurament és perquè paga.

Vull tancar el tema amb una frase del periodista Pascual Serrano, on vull convidar a la reflexió col·lectiva sobre aquest tema: “Si no desarrollamos un espíritu crítico y un sentido de búsqueda de la información alternativa a las vías formalmente establecidas, estamos condenados a la desinformación, a la incapacidad para comprender nuestro mundo y, por tanto, incapacitados para actuar con libertad.”

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram