Anys enrere, Joan Tardà va definir Esquerra Republicana com els camàlics de la història (de Catalunya). Feia referència a la capacitat d’Esquerra de liderar propostes que feien avançar el país, socialment i nacional. En un context històric on la sociovergència política, econòmica, cultural i mediàtica marcava els límits del que era políticament acceptable, la CUP no existia més enllà d’uns pocs municipis i ICV s’havia acomodat com la crossa permanent del PSC, era ERC que posava sobre la taula mesures que feien saltar les costures del règim del 78 català però que després es convertien en un lloc comú. El nou estatut, el concert econòmic o la reivindicació del dret a decidir són exemples en l’àmbit nacional, però també en tenim en l’àmbit social i de drets i llibertats: la fiscalització de la monarquia o qüestionar el model econòmic i mediàtic centralista, radial i oligopolístic de l’IBEX-35.

La gran recessió del 2008 i l’eclosió del 15-M va crear nous espais que qüestionaven l’statu quo, acompanyats d’un rebuig contundent del rol polític històric de l’ICV i la Izquierda Unida de principis dels 2000. Lluny de ser una crossa, l’objectiu era “asaltar los cielos”, en paraules de l’avui vicepresident del govern espanyol, Pablo Iglesias. Des de llavors, l’espai no-independentista a l’esquerra del PSOE debat sobre què vol ser: o camàlics, o crosses.

És un toc d’alerta per a les eleccions catalanes: si poden, els comuns seran crossa del PSC

A Catalunya aquest debat està marcat pels prejudicis de determinats sectors, incapaços d’acceptar que el desafiament més gran al règim del 78 prové del republicanisme català. Un republicanisme que no només va fer possible l’1 d’Octubre, sinó que ha fet saltar les costures del règim per l’esquerra. Una llei pionera de canvi climàtic, l’aposta per una fiscalitat verda i progressiva, la regulació del mercat d’habitatge… Davant d’aquesta realitat, hi ha sectors dels comuns que prioritzen la seva adscripció nacional a la transformació econòmica i social, obviant que la col·laboració amb el republicanisme català és la millor via per dinamitar el règim del 78 i fer front a la triple dreta política, mediàtica i judicial.

És en aquest debat en el qual cal emmarcar la decisió de Sumem Esquerres a Parets d’abandonar el Govern Plural per pactar amb el PSC. Una decisió que, tenint en compte que el pla de mandat –consensuat entre les forces del mateix govern– té un 46% d’accions executades en 17 mesos de govern i enmig d’una pandèmia, no sembla explicar-se per discrepàncies polítiques o ideològiques, sinó més aviat per pura ambició personal.

Entre ser uns camàlics del canvi o una crossa d’un “projecte gris” –en les seves pròpies paraules durant la campanya electoral–, han escollit ser crossa. Una decisió legítima, però que sacrifica la voluntat de transformació per l’ambició i que suposa un toc d’alerta per a les pròximes eleccions catalanes. Si els comuns poden, al Parlament triaran ser crossa del PSC abans que ser camàlics d’una via àmplia republicana i transformadora.