Ja tenim nova comissaria de la policia de Mollet. Set anys d’espera. Sembla que va ser ahir quan el 2010 van començar les obres. Problemes de l’empresa constructora, diu l’alcalde. Si és així, molta paciència amb aquesta empresa o és que no era l’empresa adequada? No vull saber si els problemes eren “de l’empresa” o “amb l’empresa” o, com em temo, eren problemes pressupostaris de l’Ajuntament.
Una meravella d’edifici segons les paraules dels arquitectes. Com fan servir el llenguatge, no es refereixen a la solidesa i funcionalitat sinó “oberta als ciutadans” (només faltaria), “transparència a la plaça d’entrada” (no sé què vol dir) i altres qualificacions poc entenedores. Això sí, és un edifici sostenible i compromès amb el medi ambient.
Per acabar-ho d’adobar, el senyor alcalde destaca la “concepció de proximitat d’aquest espai públic” tot col·locant a l’entrada la llegenda “A prop teu”. Com juguem amb les paraules! I moltes vegades el subconscient et delata. No és a prop, és més lluny que abans per la majoria de molletans, excepte els del barri de Can Pantiquet, és clar. Per l’extensió de Mollet, potser seria més proper al ciutadà haver remodelat l’actual ubicació com a comissaria central (ja que és al centre del poble) i haver creat petites comissaries a cada barri. Això sí que és proximitat!
Per altra banda, totes aquestes virtuts del nou edifici no tenen cap relació directa amb una millora del grau de seguretat dels ciutadans. Les noves tecnologies amb un quadre de comandament amb moltes pantalles (que vigilen els edificis públics) no substitueix o no hauria de substituir la insistentment reivindicada policia de barri, de carrer o de proximitat, com vulgueu dir-l’hi.
Al Regne Unit els policies van a peu pel carrer, porten llapis i paper per anar apuntant qualsevol desperfecte que observen a la via pública o al mobiliari urbà i un cop arriben a comissaria passen la nota al seu superior, que la tramita als serveis municipals de manteniment. Ara potser ho fan via telemàtica.
El corresponsal a Londres d’un diari de Barcelona va enviar fa temps una crònica en què relatava un fet que va viure. Un lladre que acabava de robar en una botiga, en sortir es troba amb el policia de barri, forcegen i el lladre redueix el policia tot posant-l’hi una navalla al coll, es forma un cercle de gent al voltant i del cercle surt una típica velleta anglesa amb barret i paraigua, s’acosta al lladre i l’hi diu “si us plau, no mati el nostre policia”.
Quan surt-ho al carrer moltes vegades em trobo amb la cartera de correus. Com que ja ens coneixem ens saludem i em diu si té carta per a mi o la meva família, comentem quatre coses i cadascú continua amb la seva tasca. Però on és el meu policia? Ni el conec ni l’he conegut mai en els vint anys que visc a Mollet. De vegades he vist un vehicle patrulla que passa corrent o la parella al dia de mercat i prou.
No ens rentem la consciència amb rètols i eslògans quan en el fons sabem que la policia municipal (que fa el que pot i el que l’hi diuen) segueix allunyada del ciutadà tant pel que fa a la caserna com pel seu funcionament com a policia de barri o de proximitat al ciutadà.
