Deia el fabulista francès Jean de La Fontaine que “les persones que fan poc soroll són perilloses”. Jo hi afegiria que les persones que es queixen del soroll a les grans ciutats també tenen el seu perill. Perquè, si bé no es pot negar l’efecte perniciós de la contaminació acústica en la salut, el concepte de soroll és molt subjectiu i sovint confonem el que ens molesta o ens desagrada amb el que provoca veritables danys mesurables.
Només la diferència de sensibilitats sobre l’impacte del soroll explicaria per què hi ha persones que s’han acostumat a viure amb el so del pas del tren a prop de casa seva sense que els alteri i, en canvi, n’hi ha d’altres a les quals el toc de les campanes de la catedral les esvera fins al punt de presentar una denúncia a l’ajuntament.
Potser trobaríem el consens en el fet que algunes activitats, com perforar el terra amb un martell pneumàtic, resulten incòmodes a la majoria de les persones, però la percepció de molèstia és molt particular i, en gran part, depèn de la impressió de cadascú. Ni les harmòniques gotes de la pluja ni l’evocadora música d’un violí garanteixen una escolta positiva, perquè sempre hi ha algú que s’irritarà ves a saber per què.
Ara, si volem contribuir a la cada vegada més complicada convivència entre ciutadans, caldria distingir entre el que per a alguns és un enrenou molest i, per tant, des del seu punt de vista, legítimament criticable per desagradable, i el que objectivament és un so que contamina acústicament i que, independentment de la seva qualitat sonora, pot causar afeccions físiques i mentals. Perquè, com li passava al protagonista de La taronja mecànica, una preciosa simfonia de Beethoven, en un context determinat, pot provocar plaer o esgarrifança, però, si el volum està extremadament alt, no hi ha melodia delitosa que minori l’efecte nociu que pot causar en els timpans.
Vivim en un món de contradiccions. Volem arribar ràpid als llocs, però ens atabala el soroll del trànsit
Per això, amb el sonòmetre a la mà –i sovint amb la connivència de veïns amb la susceptibilitat del personatge de Mickey Rooney a Esmorzar amb diamants–, la Guàrdia Urbana pot multar-nos pel volum elevat de la televisió, per una festa d’estudiants desmarxada, per un tub d’escapament de la moto trucat o per cantar himnes esportius a ple pulmó pel carrer a la matinada. En canvi, pot ser que el nivell de decibels estigui dins del que permet l’ordenança, però que igualment ens putegi que el nen del tercer segona assagi amb la flauta, que l’aparell d’aire condicionat del bar de sota ens torturi o que la hiperactivitat de la rentadora durant les hores vall ens faci anhelar l’època en què anàvem a netejar la roba al riu.
I aquí hi entren tota mena de neguits respecte dels roncs de la teva parella, dels panteixos de la parella del pis de sobre, dels avisos sonors del WhatsApp o del ric-rac d’una maquineta de fer punta al llapis. Res és innocu si a l’altre costat hi ha algú que rep els sons com estrèpits aberrants i, per tant, l’única treva possible seria posar en mute qualsevol acció, fins i tot teclejar al mòbil el número d’emergències o respirar massa fort.
Vivim en un món de contradiccions. Volem arribar ràpid als llocs, però ens atabala el soroll del trànsit. Ens agrada sortir de festa, però no suportem el xivarri de les terrasses dels bars o de les sortides de les discoteques. Ens fa feliços que els nostres fills puguin gaudir d’estones d’esbarjo a l’escola, però vivim el rebombori dels petits al pati com una agressió.
En canvi, no veig ningú posant-se les mans al cap per un cas flagrant que és digne de judici en el programa Caso Cerrado: l’ús i abús del mòbil al metro. Em refereixo especialment a aquelles persones que mantenen converses amb un to de veu tan elevat que els seus familiars podrien arribar a sentir-les des de l’altre costat de l’oceà encara que el telèfon estigués apagat. Però el pitjor és quan pengen la trucada i es posen a mirar vídeos de TikTok a tot volum. Petits fragments de cançons, acudits, diàlegs, consells o xafarderies sotmesos al cruel destí d’un dit impecable que frega la pantalla del mòbil amunt i avall escurçant l’exposició dels vídeos o tornant-los a reproduir impunement.
Si la brava doctora Polo no ho pot resoldre, proposo que aprofitem la bona sintonia actual entre administracions perquè TMB regali als viatgers del metro els auriculars sense encetar que els usuaris de l’AVE solen deixar tirats als seients. Almenys així podríem escoltar nítidament els nostres pensaments sense que es barregin amb les receptes de cuina o les rialles enllaunades del mòbil del company de trajecte.
