Cada vegada es van produint més transformacions a la nostra societat, especialment dels col·lectius vulnerables (gent gran, infants en risc, addiccions, immigració, etc.). Sorgeixen models d’atenció social basats en la persona i, amb aquests canvis, també apareix la presència de professionals qualificats per atendre les necessitats de les persones: són els/les integradors/es socials. Vull parlar sobretot del poc reconeixement que tenim com a tècnics superiors, i ho faré parlant des de la meva experiència, perquè vull reivindicar la discriminació que pateixen alguns cicles formatius per part de l’administració, en concret els que pertanyen a la branca de serveis socioculturals a la comunitat, i més concretament el d’integració social, el que vaig estudiar jo. Les dades ho diuen: el nostre país no aconsegueix estar a l’altura d’Europa quant a matèria de formació professional, una modalitat d’aprenentatge que aquí no ha aconseguit el prestigi i el grau d’ocupabilitat que té en altres països europeus, com Alemanya o Suïssa. Encara estem lluny que l’FP arribi al nivell d’altres països. El percentatge dels titulats/des a Espanya és del 33,3%. Es troba per sota de la mitjana de l’OCDE (el 39,7%) i de la UE (el 46,1%).

Recordo com, fa anys, se’ns venia la formació professional com a positiva, pels seus continguts d’FP, les pràctiques en empreses i la seva curta durada de dos anys. Per tant, et deien que en finalitzar els estudis tindries feina o més possibilitats en el món laboral. Doncs bé, en el cas de l’àmbit social com és el meu, el camí no és tan fàcil com ho pintaven. En més d’una ocasió, m’he trobat amb el típic correu de resposta: “Em sap greu, però demanem la titulació d’educadora social”. Puc arribar a entendre que actualment, en el món que vivim, la universitat és important, però el que no comprenc és per què ens descarten per a ofertes de feina quan, estic convençuda, podem encaixar perfectament amb el que estan buscant, tot perquè no tenim un grau universitari, i així no se’ns dona l’oportunitat d’avançar. Es continua pensant que l’economia se sustenta millor amb els estudis universitaris, perquè sempre hem tingut la idea generalitzada que es necessiten competències d’un alt nivell, no manuals.

Per tant, estem parlant del fet que aquests graus superiors no es troben reconeguts per les administracions públiques, tot i ser un perfil polivalent a la intervenció social en diferents recursos socials, educatius i d’ocupació amb diferents col·lectius. S’uneixen diverses problemàtiques: la mala “fama” de l’FP, la poca coordinació entre les administracions (Educació, Serveis Socials i Ocupació), caos en els convenis col·lectius (es trepitgen competències, poca claredat de funcions, etc.), els serveis socials públics (on només sembla existir una figura que val per a tot i la resta no existeix), l’escassa capacitat dels joves per trobar un futur millor… És a dir, una situació desesperançadora.

Les possibles solucions a això han de venir per part dels grups parlamentaris i el Govern de les comunitats autònomes. De quina manera? Principalment creant places de la nostra titulació dins de l’administració pública, promoure la contractació i el reconeixement de la professió, l’establiment de ràtios, evitar la confusió de funcions, l’intrusisme en els centres i els recursos, entre d’altres. Demanem estar en igualtat d’oportunitats, perquè ho necessitem. Perquè moltes persones es mereixen millorar la seva qualitat de vida, perquè la societat necessita els integradors socials.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram