“6 de cada 10 vallesans no tenen el català com a llengua habitual”. Línia Vallès ha estat l’únic lloc on he vist aquesta informació.
Hi haurà diverses valoracions d’aquesta notícia. Un sector social s’horroritzarà veient com la llengua es va minoritzant, dissolent. Aquest grup, per lògica, serà el 36% que té el català com a llengua habitual. Un altre sector, més gran, veurà la desaparició progressiva del català amb bons ulls: la fi d’una incomoditat.
A diferència dels bascos, que basen la seva identitat, potser més i tot que en la llengua, en aspectes folklòrics, socials o tradicionals, els catalans fan de la llengua el tret essencial i, per a molts, únic de la seva identitat. Encara més, gosaria dir que un bon gruix de conciutadans del país, malalt de modernitat, fins i tot tenen el folklore i les tradicions com a coses ràncies, carrinclones i per esbandir. No ens enganyem, els actes folklòrics són escadussers durant l’any i són portats a terme per uns quants voluntariosos, deixant de banda patums i castells.
Tenint en compte, doncs, que per a una gran majoria la llengua és allò que essencialment ens diferencia i defineix com a poble, considero que aquesta notícia de Línia Vallès hauria de ser la més destacada de l’any. Afecta i esquerda l’estructura i un dels fonaments del país. Tot això, davant la impassibilitat -o la ignorància- popular general. No pas a Twitter. El tema hi és vivíssim i es ramifica en els preocupats per la degradació de la llengua -grup encapçalat per en Virgili, amb qui sovint interactuem- i els qui parlen més de la seva residualització i posterior desaparició, per causes demogràfiques i poca fermesa dels catalanoparlants. No sé quant hi ha en això de catastrofisme, tenint en compte les nombroses i poblades zones on el català ja és testimonial o extint. Substitució lingüística en diuen. Lingüística, sí, però bàsicament demogràfica. I davant d’això no hi ha immersió que valgui.
L’establishment considera que, pel nombre d’usuaris, el que es diu a Twitter és irrellevant. Certament és un mal baròmetre, però avança el que vindrà i s’hi parla d’allò que els grans mitjans silencien.
A diferència de França, el debat públic, mediàtic, sobre temes cabdals és aquí quasi inexistent. Estem ocupats en politiqueries, la majoria intranscendents. Una notícia com aquesta no ha merescut la mínima atenció. I mireu que se’n poden dir coses! De fer-les, ja no ho sé. Potser fem tard. El tema pot ser-ho tot, tot menys banal. Bé, potser. Avui dia tot és tan líquid…
