Les ciutats posseeixen la virtut de ser una de les obres més important realitzades a través del pensament humà. Així ha estat també la democràcia. Té molt a veure amb la gestió dels béns comuns, amb eines gairebé sempre conduïdes pels moviments socials. Però si la ciutat és el món que l’ésser humà ha creat, és també el món en el qual està condemnat a viure. Així doncs, indirectament i sense un sentit nítid, en fer ciutat hem convertit l’ésser en un dret col·lectiu abans que individual. La construcció d’una ciutat justa i igualitària és inseparable de la democràcia, de les reformes urbanes i les rurals, del treball humà pel territori.
Al costat de les bones intencions, mai l’onada consumista i el culte del “jo, primer”, havien causat tants estralls. Portats per un màrqueting provat, com un món en col·lapse, es fa difícil entendre el que no es coneix i per això la informació i l’educació segueixen sent grans pilars per construir un futur ple. Davant el feixisme dels pesticides i herbicides, dels transgènics, de l’ecocidi i la bioperversitat, caldrà que planti cara una mena de psicogeografia -la necessària conciliació de l’aire i el paisatge-, aquesta profunditat de la mirada que argumentava l’anarquista Elisée Reclús fa més d’un segle per advertir en el seu llibre ‘L’home i la Terra’ de la decadència de les ciutats’.
La veritable justícia és un acte que no està en els oradors sinó en els oients i consisteix en el dret a parlar deixant parlar els altres
La millora de la convivència és un treball constant, quotidià i tossut. Això, que sens dubte sembla tan senzill i coherent, suposa un dels aprenentatges més rellevants de l’educació política. Però és molt complicat, gairebé impossible, modificar la inèrcia d’intervencions fragmentades perquè es produeixin iniciatives alineades en estratègies comunes, com ho exigeix el sentit fraternal que ens aporta la natura. No és cosa fàcil. Un error de la tradició ha estat relacionar l’acció social amb allò marginal, amb la pobresa i l’exclusió, quan el fonamental, sigui el tema que sigui, és que la societat s’entengui com un conjunt global on tothom està implicat. El barri és una realitat millorable en el conjunt de tota la ciutat, mai separada.
Incorporar la dimensió conciliadora al desenvolupament local en res és aliè al verd. En si mateix, el fet veïnal és una metodologia relacional que facilita la trobada respectuosa d’interacció positiva i solidària. En condicions complexes com aquest outside, el mètode ha de tenir la capacitat de construir relacions col·laboradores entre tots els protagonistes: la ciutadania, els estaments tècnics, sota el lideratge del govern, responsable de la cohesió.
Els moviments vindicatius han de planificar avui dia amb sentit intel·ligent, on les seves entitats pensants obrin espais de deliberació que canviïn ritmes cap a velocitats molt més pausades que convidin a una reflexió esperançadora. És absolutament necessari perquè els mal parats sempre han estat els mateixos al llarg de tots els temps. Abans que a la boca, la democràcia està a les orelles. La veritable justícia és un acte que no està en els oradors sinó en els oients i consisteix en el dret a parlar deixant parlar a les altres. Democràcia significa més democràcia i ara que és temps de vots, és quan cal reclamar en nom dels rius contaminats, dels mars ferits, dels arbres talats, en fi, d’una naturalesa venuda. Caldrà tenir més cura del jardí. Cap veritat ha de ser aixafada, ja que la miopia redueix les expectatives i augmenta la sensació de no representar, de què només hi ha ulls, oïdes i veu, per als primers de la fila.
