La monarquia se’ns va vendre, durant la Transició, com el millor per a Espanya, atès que, pel fet de ser una institució aliena a la lluita partidista, assegurava una neutralitat absoluta molt necessària per poder fer de mitjancera en qualsevol conflicte que es presentés. Això sí, la novella Constitució deixava ben clar que el rei regna però no governa. Sembla, doncs, que l’estrena del monarca en el gravíssim episodi de l’intent de cop d’estat del 23F venia a reforçar la tesi que era molt millor un règim monàrquic que no pas un de republicà.
Però, a mesura que la democràcia avançava en el temps, han aparegut episodis de corrupció que s’han estès com una taca d’oli, sense que se’ls vegi la fi. També la corona s’hi ha vist afectada en la seva credibilitat.
Ara bé, tant el rei Joan Carles com el seu successor han deixat escapar dues oportunitats d’or per aturar el seu progressiu deteriorament davant l’opinió pública. Primer, acceptant que el TC retallés gran part d’un Estatut català que havia passat per totes les instàncies democràtiques i que ell mateix -Joan Carles I- havia sancionat signant-lo com a cap d’estat. Mai, en les monarquies europees, un cas així no hauria estat possible. Tanmateix, i malgrat el menyspreu evident a la seva alta autoritat, ho va donar per bo sense cap tipus de protesta formal.
Ni tan sols el repetitiu “encaix de Catalunya dins d’Espanya”, amb el deteriorament de les relacions, ha merescut al rei Felip la més mínima atenció. ¿No ens havien dit que la corona era, sens dubte, la més adient per intentar, com a jutge de pau, asseure’s a una taula, escoltar uns i altres i intentar, almenys, consensuar un acord? Doncs no, tampoc.
Un polític català va llançar públicament aquestes paraules: “Contra Catalunya tot s’hi val”. Que no trobin estrany que vulguem marxar.
