Per a molta gent la vida laboral va començar als 14 anys (altres potser més aviat) o bé com aprenents o com a camàlics. Eren anys durs, sobretot suportant les males formes de certs operaris fent feines força pesades i barrueres. Al cap del temps s’esdevingueren operaris (molts amb estudis) i amb categories professio­nals diferents i reconegudes. Després d’una llarga vida laboral, la gent es fa gran i es quan a partir dels 60 anys es té el dret a la jubilació (amb fortes penalitzacions econòmiques) i és definitivament als 65 anys quan s’hi arriba amb ple dret. És cert, i malaudarament, que moltes persones per motius de salut, es veuen obligades a jubilar-se anticipadament.

Fins aquí tot més o menys bé, però ara ens arriba el plat fort. A causa de la greu crisi econòmica que es va crear per l’avarícia i la mala gestió del món banquer o del gran capital, fa temps que tots la patim, entre ells els governs de tot Europa. Com que no saben com sortir-se’n prenen mesures com el nostre controvertit “pacte laboral” i ara a més amb el projecte de jubilació als 67 anys. Amb aquestes decisions es veu clarament que és més fàcil, com sempre, carregar el mort a la classe treballadora que als vertaders culpables i on molts d’ells continuen omplin el sac amb uns beneficis escandalosos. Sembla que s’enfotin del món i el governants encara els hi fan el joc per diversos motius o per por de perdre la “mamella”.

Com es pot plantejar allargar la jubilació a 67 anys? Quan hi ha empreses que es treuen gent de plantilla d’edats compreses entre els 50 i 60 anys pels motius que siguin però que majoritàriament estan fonamentats en allò que en diuen “per un baix rendiment laboral”. Es veu que fa falta gent més jove per “esprémer” el màxim el suc. Tampoc es pot entendre com un paleta treballant a dalt d’una bastida, un miner arrancant carbó dins la mina o un mecànic fent peces al torn, quan en aquestes edats el que no té reuma, quasi no hi veu, o va coix o està guerxo… Amb aquesta nova jubilació és de suposar que les baixes laborals per motius de salut es multiplicaran o triplicaran i el pla encara serà pitjor. Un xic diferent és si es parla d’un ensenyant, catedràtic, metge o gent de la política, sense oblidar que en molts d’ells la fatiga no es física però sí mental pel tipus de treball que fan. Alguns pot ser que ho puguin suportar i vulguin continuar més enllà dels 67 anys.

De fet totes “les clatellades” sempre solen anar a parar als més febles: els que tenen grans dificultats en arribar a fi de mes, pels futurs desnonaments, molts d’ells o són gent gran o aturats. Encara no s’ha vist cap govern del món que s’hagi enfrontat en aquest ramat de trepes i que se’ls obligui a col·laborar per ajudar a aquest món desfavorit i a sortir del forat. Barak Obama ho ha intentat, però de moment no se n’ha sortit. Tampoc s’entén aquesta passivitat i el gran conformisme d’una majoria de la joventut. Sembla que els pro­blemes se’ls empassen coll avall o anant a bramar en els camps de futbol, bevent cervesa, fent d’okupes o foten rocs pel carrer en moments inoportuns. Tota aquesta problemàtica també els afecta de ple. Quin futur volen o què esperen? Potser l’arribada de l’anticrist o del judici final?

Amadeu Rovira, exregidor de Sant Fost

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram