Aquestes setmanes s’han convocat vagues i concentracions pel canvi climàtic. Perquè si, és el canvi climàtic, és una realitat que està cada vegada més present, amb les seves conseqüències, per culpa de l’acció humana (i alhora no actuació), així que hem de començar a dir les coses pel seu nom. Aquest sistema i model econòmic en què vivim han fet que el creixement i el consumisme indefinits hagin acabat per convertir el planeta en un medi fràgil, i la nostra irresponsabilitat farà que les generacions futures també siguin col·lectius fràgils. Tots hem sentit a parlar de l’escalfament global, que es tracta de l’elevació de la temperatura mitjana de la Terra i dels oceans, on recordem que cada any puja més, a causa de l’emissió de gasos com el diòxid de carboni a l’atmosfera. Aquest fet alhora afecta la nostra salut: d’acord amb les dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la contaminació de l’aire pot afectar els pulmons i causar asma, entre altres patologies.

Quant al medi ambient, hi ha diversos problemes. L’esgotament de les terres de cultiu (25% estan degradant-se), l’emissió incontrolada de CO₂ (el 2001 ja es va registrar la primera més alta), l’augment de la contaminació ambiental (500 milions anuals de productes tòxics), el forat de la capa d’ozó, la desforestació (140.000 km² de boscos cada any desapareixent), la desaparició d’espècies i les que es troben amenaçades d’extinció, etc. Amb aquestes xifres, es calcula que per l’any 2025 el 25% de la superfície terrestre estarà completament degradada.

La lluita climàtica acaba sent una lluita de classes: els desastres climàtics afecten de forma diferent segons la classe social

Som conscients, com a societat, que aquest creixement i consumisme desmesurat és un acte injust i suïcida? El pitjor d’aquest món capitalista és que ens fan sentir culpables com a consumidors, quan aquesta responsabilitat hauria de pertànyer a la producció. Posaré l’exemple més fàcil: el reciclatge. En el reciclatge de plàstics (recordem que només una ampolla de plàstic pot trigar 600 anys a descompondre’s i una bossa, uns 55 anys), les dades aportades per ECOEMBES declaren que del total d’envasos que es posen al mercat, únicament es recullen el 63,75% i, amb els actuals rendiments, únicament es recicla al voltant del 30% dels envasos totals. Aquest últim percentatge és l’important, perquè ens dona la quantitat real de reciclatge al nostre país. Llavors, és el reciclatge d’envasos una gran mentida? I quins són els culpables? L’actual llei estableix que hi ha sistemes que s’asseguren del reciclatge dels residus, així com de compensar econòmicament les empreses (públiques o privades) que s’encarreguen de la gestió i reciclatge d’aquests, però mentre les grans superfícies i els grans generadors de residus tinguin el control d’aquest sector i paguin per cada tona de residu que es recicla, serà un problema enquistat.

Ara bé, també em pregunto: serveix d’alguna cosa si les grans potències mundials, com són els EUA, l’Índia, la Xina, el Brasil… no estan disposades a frenar? Perquè són aquests, els països més rics, els que més estan destruint el medi ambient, i sempre són els països més pobres els que ho pateixen de forma directa. La situació que ens trobem és que la lluita climàtica acaba sent una lluita de classes, els desastres climàtics afecten de forma diferent segons la classe social. El sistema capitalista busca convèncer la gent que podem frenar el canvi climàtic, assenyalar-nos com a responsables mentre ens diuen “tu ets el causant del problema, està en les teves mans”. Però la realitat només és una: no podem millorar la vida al nostre planeta sense acabar alhora amb el capitalisme.