Comentava Joan Margarit, l’arquitecte dels versos, que viure fa mal, que alguna cosa encara no funciona si la poesia no és important a les escoles. Que la mediocritat acaba sent ignorància legislativa i administrativa.
Vista la violència als carrers, serà oportú prestar més atenció a la infància i la joventut, evitar que els elegits es quedin enrere per culpa de la reproducció social dels desavantatges i els problemes socials (el 21% de l’alumnat d’entre 3 i 16 anys és pobre).
La tolerància aparent, encunyada per Weidenfeld, suposa que el procés cap a la llibertat no està associat a l’enriquiment personal. Malauradament, l’educació arriba tard per garantir entorns favorables i igualar drets, una tasca sense fi.
Les societats modernes són ambivalents. Arremetre contra les institucions és una resposta des de la incertesa, la inseguretat i una por inconcebible al futur. Ens esmercem contra aquestes exigències si ens sentim acceptats i reconeguts, indispensables. El coneixement no constitueix l’incentiu suficient per gestionar conflictes; és més, a un individu amb una identitat estable no li cal menysprear ningú per reconèixer les seves necessitats. Però fins i tot la joventut benestant està irritable. La tolerància ha de ser sotmesa a constants avaluacions, perquè viure entre grunyits és un repte quotidià i hi ha qui se n’aprofita.
Arremetre contra les institucions és una resposta des de la incertesa i la inseguretat
En algun lloc resa que les ideologies es descobreixen quan es fa política i, malgrat les diferents doctrines, hi ha una aritmètica comuna entre els governants: l’esperpent de la burocràcia i l’obsessió per mantenir la butaca: un conservadorisme ranci. Això escrivia Bernard Mandeville en la seva faula de les abelles, un mite del liberalisme: mai la virtut va fer prosperar les societats, el motor del progrés és la corrupció; l’enveja i la vanitat són ministres d’una indústria de bergants que s’aprofiten de la feina aliena, l’estupidesa i el caprici mouen la roda del comerç, “només els bojos s’esforcen per construir un rusc honrat”. Quan l’esquerra abraça el liberalisme, deixa a la dreta el monopoli de les identitats populars, amb totes les seves derives xenòfobes. Això deia el filòsof Jean-Claude Michéa: La qüestió és mantenir la governabilitat amb un còctel d’entreteniment i bon humor cap a una població frustrada, consumidora, desposseïda de sentit crític, que besa discursos simplistes.
La violència estructural, descrita per Galtung o Therbon, dibuixa la injusta economia d’un món globalitzat que mostra una realitat falsa dominada per la mercantilització de la informació, sovint situada en iniciatives culturals o altruistes.
Una societat justa ha d’aspirar a l’eliminació del “precariat”, una nova classe davant la qual es passegen, sense pudor, les grans rendes amb accés a altes posicions del mercat. És dubtós el discurs que diu que les coses són com són perquè no poden ser d’una altra manera.
Substituir les raons de la força per la força de les raons sembla un bon propòsit, diria Walter Benjamin, però allò que el poder ha enfosquit sempre es troba en un disc dur que afecta els febles i segueix amb els perdedors de la història.
Decebut, el poeta deia que quaranta anys són “els que ha trigat un president del Govern a portar flors a la tomba de Machado a Cotlliure”.
