El xiulet constant que reproduïa aquell monitor li impedia dormir. Sabia que aquella infermera havia tornat per comprovar les seves constants vitals. No era necessari que li comuniqués l’informe mèdic, sabia perfectament quin era el seu estat. A cada minut que passava, la seva respiració es tornava més pesada, ja no suportava aquella opressió en els seus pulmons. Va deixar de lluitar quan va notar en el seu rostre la mà d’aquella jove, es va rendir davant aquell enemic invisible que havia envaït el seu cos. El seu últim esforç el va emprar per apartar de les seves fosses nasals aquella olor tan peculiar, que li recordava que es trobava a l’habitació d’un hospital. Llavors, va aspirar profundament la fragància d’aquella jove, que li recordava l’olor corporal de la seva estimada neta. Allò li va produir serenitat, precisament la que necessitava per iniciar el seu últim viatge. La seva ment es negava a defallir sola, sense la companyia dels seus, per això es va convèncer que aquella criatura era sang de la seva sang. Abans d’exhalar el seu últim alè, va pronunciar el nom de la seva neta en un murmuri ofegat. Aquella infermera, intuint quina era la seva última voluntat, es va abraçar a l’anciana dient-li: “T’estimo, àvia”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram