Vam veure durant els dies de confinament forçós –però necessari per evitar una tragèdia encara pitjor– com la dreta ultramuntana animava els seus seguidors, els cayetanos, a sortir al carrer per protestar contra un govern que ells consideren il·legítim, “populista i bolivarià”. Un govern al qual acusen de perseguir els empresaris, de penalitzar les rendes més altes i d’actuar a favor de la majoria de la ciutadania per intentar eliminar els privilegis d’una minoria, que ells representen, hereva del franquisme, i aconseguir escurçar les escandaloses desigualtats socials.

No és vergonyós que els multimilionaris espanyols siguin ara un 16% més rics que abans de la pandèmia?

L’intent fracassat de les cassolades i les concentracions esperpèntiques dels residents en els barris benestants d’algunes ciutats espanyoles van posar en evidència les seves intencions.

Molts van denunciar que s’estava incitant a un cop d’estat i, segons deien, encara que no hi havia sorolls de sabres als quarters, sí que hi havia diversos poders fàctics de l’Estat que intentaven deslegitimar el Govern a través de tota mena de falsedats i entrebancs. La ultradreta mai descansa.

Escoltar els seus dirigents exigeix d’un alt nivell de masoquisme. Ara bé, com que hi ha mitjans de comunicació, opinadors i tertulians que els fan de portaveus i escampen les seves nauseabundes fanfarroneries per tot arreu, pràcticament és impossible evitar que no ens arribi alguns dels seus missatges.

El més penós és que moltes persones defensores de la democràcia i, segons diuen, d’esquerres també contribueixen a amplificar els exabruptes i les caparrades d’aquests personatges nostàlgics del franquisme, reenviant a amics i coneguts notícies i vídeos d’aquests feixistes, en els quals la defensa de l’Espanya una, gran, apostòlica i romana –l’Espanya franquista– és el missatge fonamental, encara que sigui de forma subliminar.

A vegades oblidem la correlació que hi ha entre el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora i l’ascens de l’extrema dreta. I ara, amb la pandèmia del coronavirus, ens trobem en una situació extremadament delicada, ja que són centenars de milers de treballadors i treballadores els que han vist perillar el seu lloc de treball. Les mesures aprovades pel govern de coalició progressista de PSOE i Unides Podem intenten evitar el deteriorament de les condicions de vida dels treballadors i treballadores i que ningú es quedi enrere. Hem de tenir present que, a la crisi sanitària originada per la pandèmia, l’ha seguida una crisi econòmica i social pitjor que la del 2008.

No és vergonyós que els multimilionaris espanyols siguin ara un 16% més rics que abans de la pandèmia?

Com molts estudiosos han demostrat, les polítiques d’austeritat i les retallades en serveis públics essencials han facilitat l’ascens de partits xenòfobs en bona part d’Europa i han arribat, fins i tot, a formar part del govern en alguns països.

A Espanya tenim l’exemple en algunes comunitats autònomes i també al Congrés dels Diputats.

Des de la crisi del 2008, hem vist com l’extrema dreta ha intensificat la seva crítica i menyspreu a la política com a instrument per evitar les malifetes d’unes elits depredadores preocupades només per mantenir i millorar els seus privilegis ancestrals a costa del poble treballador.

Recordeu allò de Caudillo de España por la gracia de Dios?

Segur que molts joves que, per sort, només coneixen l’euro i no tenen ni idea del que era la pesseta–ni han vist cap altra moneda– els farà gràcia descobrir on es podria trobar aquesta frase.

És evident que els que no creuen en el bé comú ni en la justícia social els interessa desprestigiar la política, ja que no volen perdre el control del poder social ni els seus interessos econòmics, i sí continuar amb els seus embolics –m’agrada més la paraula “chanchullos”– obscens i canalles.

Per això, un bon amic em diu que hem de ser curosos i prudents –cosa que no vol dir haver de renunciar a defensar les nostres idees de forma intel·ligent i pacífica– per evitar caure en la trampa de l’extrema dreta i contribuir a degradar la política.

Mai hem d’oblidar –continua dient-me– que, gràcies a la política, hem arribat on som, encara que ens queda molt camí per aconseguir no només la consolidació de la democràcia sinó també allò que es diu en l’article 1 de la Constitució espanyola: “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic”. Sense oblidar els altres articles que parlen del dret al treball, a l’habitatge o a uns serveis públics de qualitat per garantir poder viure amb dignitat.

Per això cal continuar treballant per aconseguir fer realitat que tothom tingui accés a una vida digna i acabar amb les desigualtats i les injustícies, si volem que les diferències siguin cada cop menors. Hi ha somnis als quals no hem de renunciar mai, perquè és possible convertir-los en una realitat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram