“El Tribunal Suprem reconeix els ‘riders’ com a falsos autònoms i exposa que Glovo no és una simple empresa intermediària que gestiona la contractació de serveis entre comerços i repartidors”. Aquesta notícia, que en l’actual situació de pandèmia i en mig d’una agitació política sense precedents al nostre país ha passat relativament desapercebuda, és la victòria d’una lluita de llarg recorregut pel reconeixement d’una evidència que ara es consolida amb aquesta sentència, de la qual coneixerem el contingut exacte en les pròximes setmanes.
Des de CCOO fa anys que reivindiquem que aquest tipus de servei, que fins a data d’avui està poc o gens regulat per la normativa, anava en contra del dret laboral i, a més, suposava un nou model d’explotació de treballadors i treballadores amb la particularitat de tenir-los en condicions de semiesclavatge i sense cap dret laboral. Les plataformes electròniques han vingut per quedar-se i podem reconèixer que el seu model de negoci o la seva finalitat pot cobrir una mancança que la nostra societat demandava. Tant és així que empreses com la mateixa Glovo, Deliveroo, Uber Eats, Uber o Cabify han arrelat a les societats modernes de tot el món, facilitant la vida sobretot a les grans ciutats.
El problema d’aquestes empreses no és tant el que fan, sinó com ho fan. Aquestes s’autoconsideren empreses intermediàries que uneixen clients amb “empresaris” que busquen donar un servei, quan realment el que fan és oferir un servei com a empresa, fent que els seus treballadors/es tinguin l’obligació de fer-se autònoms i complir unes condicions molt particulars i especialment dures. Un model que es caracteritza per haver d’estar disponible en qualsevol moment per a l’empresa, amb el risc que si es rebutja un treball per qualsevol situació (com ara per conciliació, per malaltia o per descans setmanal) o si es rep una mala valoració per part d’un client (que podria ser per un retard en la recepció de la comanda de l’establiment i, per tant, no per motius del propi ‘rider’), és sinònim de “desconnexió” o, el que és el mateix, de sanció sense treballar diversos dies i fins i tot d’acomiadament, sense comunicació, indemnització ni dret a la prestació per desocupació.
La sentència és la constatació d’un abús de poder per part d’unes empreses que s’aprofiten de la necessitat dels treballadors
Per a CCOO, aquesta sentència és la constatació d’un abús de poder per part d’aquest tipus d’empreses que s’aprofiten de la necessitat dels seus treballadors/es per treure uns beneficis desproporcionats i pagar uns “salaris” que estan molt per sota de la normativa laboral i també, per què no dir-ho, fora de tota ètica. Són un exemple del neoliberalisme més tòxic que impregna la nostra societat i s’aprofita de la debilitat d’uns treballadors/es que, com que no tenen un centre de treball físic, no es poden organitzar. La base de tota lluita obrera és la possibilitat d’organització d’aquesta, unint la força de molts treballadors/es per poder fer de contrapoder a les empreses i aconseguir uns objectius comuns, que no són res més que unes millors condicions laborals. Els ‘riders’, tot i que amb dificultats, han pogut donar un nou exemple de la necessitat d’unir la classe treballadora per tal de poder aconseguir els objectius. A través de les xarxes socials o a les places de les ciutats on buscaven punts “wifi” d’accés gratuït, han trobat espais per organitzar-se i engegar aquests processos reivindicatius que esdevenen definitivament en el reconeixement bàsic que són treballadors/es, que tenen dret a un salari, un horari i un conveni laboral.
Ara només queda que la part política faci la seva feina. És per això que, des de les centrals sindicals i especialment CCOO, exigim que amb la màxima celeritat el Ministeri de Treball acabi l’esborrany de Llei i convoqui els agents socials i les patronals per negociar el marc normatiu d’aquest tipus de llocs de treball.
Ara, més que mai, s’ha demostrat que la unió fa la força.
